Podem: ahir, avui, demà

Un any i dos mesos. Per a segons què pot semblar una eternitat. Un any i dos mesos per a trobar feina, un any i dos mesos sense cobrar la meitat de la nòmina, un any i dos mesos esperant per a entrar al quiròfan. Per a un viatge en transbordador espacial és un sospir. També per a muntar un partit i capgirar-ne el discurs polític.

Fa un any i dos mesos que es va presentar en societat un manifest de 'intel·lectuals' (no sé quantes cometes hi haurien d'anar) per a una candidatura rupturista espanyola al Parlament Europeu. El segon punt d'aquell document defensava la sobirania dels pobles i el dret dels catalans de decidir el seu futur en un referèndum. Uns pocs dies més tard entrevistàvem el seu dirigent. Aleshores 'només' aspirava a ser-ho; desconec fins a quin punt era falsa la modèstia. Titular: 'Si els catalans volen anar-se'n, no hi ha res a discutir.' Ens explicava Pablo Iglesias que ell era patriota en un sentit bonic de la paraula i que li faria pena que catalans o bascs se n'anessin, però que qui era ell per a dir-nos què havíem de fer, que si volíem això ho respectaria, només faltaria, que demòcrates per damunt de tot, i que màxim respecte i que celebrava que la gent pogués decidir.

Em penso que el cor ens va fer un saltironet a uns quants. No sovintegen gaire, les mostres de suport a la causa des d'Espanya i, oh, que vingués de gent d'esquerres encara ho feia més satisfactori. Bé, això semblava aleshores; ara sabem que no són d'esquerres. Ni de dretes. Que no vol dir ser de centre, vol dir ser de baix. Però ser d'esquerres no era ser de baix? Uf, servidora encara no ho ha entès, ja em dispensareu. I aquí, com diria aquell: quan dic que no ho entenc vull dir que ho entenc massa.

Ha passat un any i dos mesos i Podem ha crescut a la velocitat de la llum. La mateixa a què han canviat el discurs. I han passat de defensar un referèndum d'autodeterminació a sentenciar que la independència és un somni irreal. Ho deia Juan Carlos Monedero, el de 'no te tengo miedo, Montoro' unes poques hores després d'haver regularitzat uns imposts. Que per què és un somni irreal? Perquè fa cinc segles que anem junts, criatura. Que hagi estat per la força de les armes és un detall sense importància. Podríem fer tantes regles de tres! Però no paga la pena. Ja sabem a què ens atenim. Clinc. Soroll de màquina registradora electoral.

Els hem vists repartint carnets de puresa. Aquest, casta; aquest altre, se salva. Oh, gràcies. I el Banco Santander? No, aquest tampoc no és casta, que 'vol contribuir al benestar social'. Ah, caram. Els hem vists retraient una abraçada humana a Artur Mas per venjança, però no tenir inconvenient a donar la mà al rei espanyol, la institució més antidemocràtica que hi deu haver, juntament amb l'exèrcit. Ui, no, perdó. Que militar demòcrata ha deixat de ser un oxímoron. Ara toca cridar visques a l'exèrcit, la policia i la guàrdia civil. Clinc, clinc i re-clinc. Els hem sentits defensar un referèndum per elegir el cap d'estat, però ara diuen que el debat territorial no interessa. Ara que veuen el poder a tocar demanen una audiència amb l'hereu de l'hereu de Franco, que es veu que desperta 'una enorme simpatia' entre la plebs. Els de baix contra els de dalt.

Han passat un any i dos mesos i aquells quants del saltironet al cor ja no som tan innocents.

bel.zaballa@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Han passat un any i dos mesos i Podem ha crescut a la velocitat de la llum. La mateixa a què han canviat el discurs.