Opinió

 

<11/88>

Pere Cardús

19.09.2014

Les lliçons catalanes del no d’Escòcia

Escòcia ha dit que no. Per un marge més estret que no s'esperava fa tan sols un mes, el poble escocès ha acudit en massa a les urnes i ha decidit: es quedarà una temporada més al Regne Unit. Que Escòcia no és Catalunya, ja ho sabem. I que el Regne Unit no és Espanya, encara més. En principi, no ha de sorprendre pas gaire el resultat del referèndum d'independència escocès, però és lògic que els sobiranistes catalans tinguem una certa decepció perquè ens hauria agradat un precedent que obrís camí a la Unió Europea. Què hi farem! No ha pogut ser i ara cal prendre'n nota i extreure'n lliçons. Heus ací les que se m'han acudit:


Votar no és guanyar


He sentit i llegit aquests dies l'eslògan 'votar és guanyar'. I he de dir que em sembla poc encertat. Ja sé que en el nostre cas no ens deixen votar i podem considerar que fer un referèndum és com una victòria. Però votar és i hauria de ser la cosa més normal i rutinària d'un país democràtic. Aquesta idea de presentar l'exercici del dret de vot com una victòria em recorda massa aquella altra idea de 'la cosa més important és participar'. I tampoc no crec que sigui gens encertada. Participar és important, però si ens quedem en això tenim el fracàs assegurat. La mediocritat és filla d'aquestes idees. Per guanyar cal molt més que participar. Cal preparar-se, cal lluitar, cal sacrificar-se, cal arriscar-se i calen moltes coses més que ser present a l'hora i al lloc determinats. Si encarem el desafiament immens que ens hem posat amb la consigna que 'votar és guanyar', ja podem anar preparant els mocadors per eixugar les llàgrimes. El nostre eslògan ha de ser 'votar i vèncer'.


La importància de la transversalitat


El projecte independentista a Escòcia és gairebé exclusiu del Partit Nacional Escocès (SNP, en anglès). I encara més encarnat en la figura del primer ministre, Alex Salmond. Certament, una vegada convocat el referèndum es va crear una campanya amb participació de la societat civil que va superar les parets ideològiques del partit de govern. Però és imprescindible que un projecte d'aquesta magnitud sigui compartit per un ampli ventall de partits i tendències ideològiques que el facin viable i durador. La incertesa sobre el compromís de l'alternativa de govern és nefasta per a la confiança dels electors. A Catalunya, tenim la sort que, ara mateix, l'alternativa de govern per l'esquerra de CiU és també un partit sobiranista --ERC-- i compromès amb el procés d'independència. El projecte d'un sol partit difícilment es pot convertir i ser assumit com el projecte de tot un país.


La força de la gent


A la vegada que cal transversalitat en l'àmbit institucional, cal que la independència sigui un anhel popular estès i expressat obertament. A Escòcia el procés l'ha dirigit des d'un principi el govern. A Catalunya qui empeny el projecte és la societat civil --en tenim exemples prou recents. La transformació d'un país quan s'independitza és tan gran i tan profunda que es fa imprescindible que hi hagi un gruix molt majoritari de la població que no tan sols hi hagi votat a favor, sinó que l'hagi empès i n'hagi assumit les conseqüències individualment i col·lectiva. En aquest sentit, és molt important que la mobilització popular no deixi d'empènyer i que les institucions siguin una resposta constant d'aquesta voluntat social.


No tot és l'economia, estúpid


A Catalunya --i també a Escòcia-- se n'ha fet un gra massa sostenint l'argumentació independentista gairebé exclusivament en les qüestions econòmiques i materials. Són importants i probablement prioritàries. Encara més tenint en compte l'estat precari del benestar en les capes més pobres del país. Però ha de quedar clar que la independència no és un càlcul. Si entenem la transició nacional com una millora del compte de resultats de Catalunya, ens pararem una trampa a nosaltres mateixos. Catalunya, encara que hi perdés una mica, ha de ser independent per raons que van més enllà de les finances públiques. La independència és una qüestió de qualitat i rigor democràtic, de realçament cultural, de principi de llibertat, de majoria d'edat, de drets humans, de justícia històrica, de protecció lingüística, de recuperació de valors i actituds, etc. Si tan sols fem un càlcul econòmic, podem acabar perdent la raó si el cost que ens fan pagar uns i altres és massa elevat. Allò que ens diferencia d'Escòcia i que ells no han pogut destacar en la campanya és que nosaltres no tenim seleccions pròpies, no tenim l'ensenyament blindat competencialment, no ens respecten els símbols ni la llengua, ens humilien dia sí i dia també… Al Regne Unit es pot ser escocès sense sentir-se amenaçat ni perseguit. I això no és pas cap qüestió econòmica, sinó de dignitat humana.


Sempre pot arribar l'oferta


Fins ara el govern espanyol no ha mogut ni un dit per seduir els catalans contra la independència. És ben cert que tot fa pensar que el dit en qüestió no es mourà. Però mirem el cas escocès. Tampoc Londres no havia fet cap oferta fins l'última setmana de campanya. Madrid no es mou en el terreny de la seducció perquè el seu combat és impedir la democràcia. Però si finalment trobem la fórmula per esquivar les seves amenaces, no sabem si no canviaran el sentit de l'estratègia, o bé la combinaran a l'estil del PSOE. Fins ara tan sols ens han ensenyat el bastó, no sabem si quan ens acostem a la votació ensenyaran la pastanaga. Aleshores haurem de tenir ben clar que Espanya no compleix mai les seves promeses, si més no les que fa als catalans: 'Apoyaré…'


En conclusió, aprofitem l'exemple d'Escòcia per dir que les decisions s'han de prendre d'una manera democràtica, civilitzada i, si pot ser, acordada. Però que no hi ha cap solució real que no sigui donar la veu al poble. Aprofitem l'exemple del cas escocès i britànic, i aprenguem les lliçons que ens ofereix. I tinguem sempre present --fins i tot quan siguem al mig de la gentada en una V colossal-- que es pot perdre. I que si perds has begut oli. Votar és votar. I guanyar és guanyar.

Editorial