Opinió
-
Elles no tenen poder (o no en volen)
Marta Rojals
10.02.2015
-
Dimensions planetàries
Oriol Izquierdo
09.02.2015
-
El sexe amb robots
Andreu Barnils
08.02.2015
-
Ciutats mortes
Xavi Sarrià
06.02.2015
-
Votaria contra aquesta constitució
Pere Cardús
05.02.2015
-
Elles no tenen poder (o no tenen temps)
Marta Rojals
03.02.2015
-
Alexis Tsipras i el fonamentalisme hel·lenista
Joan-Lluís Lluís
02.02.2015
-
La meva constitució catalana
Andreu Barnils
01.02.2015
-
Un infern en diferit
Xavi Sarrià
30.01.2015
-
Mas a la comissió: pim-pam-pum o pas de gegant
Pere Cardús
29.01.2015
-
La llengua catalana és de goma
Marta Rojals
27.01.2015
-
Tornem a la granja d'Orwell?
Oriol Izquierdo
26.01.2015
-
Perdem
Andreu Barnils
25.01.2015
Andreu Barnils
11.11.2012
Mira mama: sense PSC!
Diuen que els anys vuitanta es van trobar un senyor burgès de Barcelona i un immigrant obrer d'Extremadura. El burgès, molt de dretes, va dir a l'obrer: 'Deixa estar la revolució. He guanyat jo. Mira al teu voltant!' L'immigrant va fer un cop d'ull al seu voltant, va veure els carrers plens de bancs, caixes d'estalvis, policia i càmeres de videovigilància. L'obrer va acceptar la derrota, es va abaixar els pantalons i va cridar: 'Viva el capitalismo!' Això sí, un cop pronunciat el seu crit vergonyant es va quedar mirant els ulls del senyor burgès i aleshores l'immigrant, molt espanyol, va dir al senyor català: 'Deixa estar Catalunya. Això és Espanya. He guanyat jo. Mira al teu voltant!' El senyor de Barcelona va fer un cop d'ull al seu voltant, va veure inspectors d'hisenda, soldats, guàrdia civil i Manolo Fraga. El català va acceptar la derrota, es va abaixar els pantalons i va cridar: 'Viva España!'
Després tots dos es van donar la mà i van segellar un pacte. I és així com va néixer el PSC.
Aquest va ser el pacte: jo deixo estar les condicions laborals, tu deixes estar les condicions nacionals. D'aquesta renúncia, n'hem vist molts exemples dins el PSC. Molts. Així tenim tota la colla dels Corbachos, Chacóns i Bartomeus Muñoz de torn que essent socialistes han deixat via lliure al capital. Encara avui un tal Balmón volia l'Eurovegas al Baix Llobregat. Per això hi ha gent que veu els del PSC com uns venuts al capital. Una anècdota, explicada per un assessor de Montilla, ho exemplifica: 'Quan algú volia veure el president Montilla el protocol obligava que l'interessat es desplacés fins a Palau. Només feiem una excepció: la Caixa. Per això quan en Fainé volia veure en Montilla, era el president qui es desplaçava a la Diagonal i no al revés.' Vull dir amb això que ningú no els podrà dir que no hagin complert la seva part del pacte: 'Viva el capitalismo!'
A l'altre costat, el pacte també es va complir amb escreix. És allò dels burgesos del PSC 'hablando en castellano', en favor de la Loapa i, no t'ho perdis, d'empresonar el president de la Generalitat pel cas Banca Catalana. És allò del Serra maquinant amb els GAL i el Borrell esborrant-se l'accent català amb l'ajuda d'un logopeda. Literal. Encara avui aquests del PSC votaven en favor del corredor central i no del corredor mediterrani. Per això molta gent veu el PSC com uns venuts a Espanya. Vull dir amb això que ningú no podrà dir que no hagin complert la seva part del pacte: 'Viva España!'
Han passat trenta anys i diria que és una evidència que Espanya no funciona gens bé i que el capitalisme grinyola molt. Si el PSC s'enfonsa, és perquè aquest pacte seu no s'aguanta per enlloc. No és útil. No serveix. Però si som sincers hem d'acceptar que el PSC va tenir els seus dies de glòria. Grans dies de glòria. Si cap imatge, per mi, resumeix el triomf d'aquest seu pacte vergonyant és Xavier Sardà al programa de televisió 'Crónicas Marcianas'. Recordo, com si fos ara, aquelles audiències milionàries, aquells platós televisius plens de banderes rojigualdas i aquells crits de 'Todos con la selección!' i música màquina. I recordo, també, aquella gran frase del Xavier Sardà: 'Tothom s'escandalitza amb l'humor de 'Crónicas Marcianas' menys el director del meu banc. L'home és feliç de la vida.' Ningú com ell, per mi, resumeix el binomi PSC: Espanya i capitalisme.
Veig que Xavier Sardà torna a fer de mestre de cerimònies i presenta actes de campanya del PSC. No m'estranya gens que sigui ell i té tota la lògica del món: ell que va oficiar el casament també vol ara oficiar el funeral.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015