Opinió
-
Elles no tenen poder (o no en volen)
Marta Rojals
10.02.2015
-
Dimensions planetàries
Oriol Izquierdo
09.02.2015
-
El sexe amb robots
Andreu Barnils
08.02.2015
-
Ciutats mortes
Xavi Sarrià
06.02.2015
-
Votaria contra aquesta constitució
Pere Cardús
05.02.2015
-
Elles no tenen poder (o no tenen temps)
Marta Rojals
03.02.2015
-
Alexis Tsipras i el fonamentalisme hel·lenista
Joan-Lluís Lluís
02.02.2015
-
La meva constitució catalana
Andreu Barnils
01.02.2015
-
Un infern en diferit
Xavi Sarrià
30.01.2015
-
Mas a la comissió: pim-pam-pum o pas de gegant
Pere Cardús
29.01.2015
-
La llengua catalana és de goma
Marta Rojals
27.01.2015
-
Tornem a la granja d'Orwell?
Oriol Izquierdo
26.01.2015
-
Perdem
Andreu Barnils
25.01.2015
Vicent Partal
01.12.2008
Un país de manifestants
Dissabte València va viure una manifestació molt impressionant. I no solament perquè era la més multitudinària des de l'època de les grans mobilitzacions contra la guerra de l'Irac. Era impressionant sobretot perquè demostrava fins a quin punt una bona part de la societat valenciana està cansada de la política del Partit Popular i també perquè era ben visible que eren escoles i instituts de barris, pobles i comarques la base d’aquesta demostració. Des de baix, pujant com una onada difícil d'aturar. No era una manifestació d'oposició, sinó d'alternativa. I això ens ha de fer reflexionar.
Quan tanta gent és capaç d'eixir al carrer d'una manera tan organitzada i multitudinària sense cap força política al darrere, vol dir que alguna cosa passa. No se’n fan, de manifestacions com aquesta, d’aquest volum i amb aquesta capacitat de construcció, cada dia en cada ciutat. La de dissabte, la podem comparar amb les grans manifestacions sobiranistes d’aquests darrers anys a Barcelona i amb les manifestacions contra la guerra de l'Irac. Però amb poques més. I tanta capacitat solidària demostra que la societat valenciana viu, sota una capa de gel, canvis molt importants. De curta volada i de llarga volada.
La manera tan delirant com el conseller Font de Mora s’ha ficat en l’atzucac on es troba fa pensar que les darreres victòries electorals del PP poden haver tingut un efecte narcòtic sobre aquest partit. Va tan segur que manarà sempre, que no té fre ni prudència. I això el portarà, ja l’ha portat a cometre errors. Mentre caminava entre els manifestants pel carrer de la Pau un home em va dir que els grans canvis polítics sempre havien començat amb mobilitzacions des de l'escola. No n'estic segur, però és possible. Dissabte, veient passar una pancarta i una altra, gent amb nom de barri, d'institut, de poble, de ciutat, d'escola, es dibuixava una geografia valenciana ben allunyada de l'oficial, però poderosa, molt poderosa; una base real de canvi que té la cultura nacionalista de lligam. No era una manifestació nacionalista, però era el nacionalisme que la protagonitzava i li donava el sentit darrer, i això ho sabíem tots.
I ací hi ha una segona reflexió a fer, aquesta de més abast. Al País Valencià la governació ha estat un joc entre un PP inclassificable i un PSOE penós. Però, contra allò que molts diuen aventure un espai que s'obre al marge d’aquests dos partits, especialment vista la ruïna del partit socialista. No parle d'un espai d’un partit concret o d’una coalició, sinó d'un estat d’ànim, d'una cultura, d'un nou referent, civils. Els nacionalistes, de totes les classes i idees, som molt més forts que no gosem creure nosaltres mateixos, i hem crescut molt aquestes darreres dècades, també en edat, capacitat de convocatòria, respectabilitat i coneixement. I dissabte hi havia també pels carrers de València, viu i d’una força inusitada, el sentiment que el valencianisme, el catalanisme, el nacionalisme no solament no s’amaga ni es refugia en la derrota, sinó que s'alça com una única barrera real i creïble a la barbàrie pepera. Escola a escola, institut a institut, barri a barri, poble a poble, comarca a comarca.
Això vol dir molt, però pot acabar, una vegada més, en no res. Perquè sense política, no hi ha país, i de moment som (pràcticament) un país de manifestants i prou. Però faríem mal fet de no adonar-nos que eixe riu de manifestants és la base sobre la qual hem de construir, aprofitant que ara tenim més capacitat, més infrastructura, més xarxa, més coneixement i més experiència que mai.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015