Opinió

 

<11/88>

Mercè Ibarz

02.02.2007

Anatomia

Hi havia una vegada un lloc estrany, on la literatura era considerada un cadàver i l’anàlisi de les coses consistia en dir paraules agres sobre aquestes coses. Tot això s’esdevenia en una cerimònia anual, anomenada Anatomia, que, en consonància amb el seu nom i amb l’espai que l’acollia—l’acadèmia de medicina—, adoptava les formes d’una autòpsia. Els intel·lectuals i erudits, llibreters o editors, algun escriptor, savis de la universitat i caps pensants de les institucions de govern que hi participaven no podien sostreure’s a la influència enigmàtica de les coses mortes: les vísceres reaccionen i el cos se sent malament. Entonaven així, any rere any, la cançó dels enterradors. En acabat, el públic se n’anava jurant que no llegiria mai més cap llibre. Bravo!

No és cap farsa, per més que seria bonic escriure-la si Aristòfanes m’hagués llegat ni que fos una unça del seu talent. Però no és culpa del mestre grec, que va demostrar fa la tira d’anys que la farsa, per ser efectiva i entesa, per funcionar, necessita i exigeix per força la complicitat de la col·lectivitat, dins del teatre però també fora. I això no existeix en el nostre lloc estrany. Partidària de la geopoètica, com us deia en el meu anterior mail obert, faig cas no obstant del dret a la irritació i l’exerceixo per dir que ja n’hi ha prou, de tanta bajanada producte de ments ressentides que han perdut, posem-hi, un programa de televisió (pèrdua que ningú no plany) o unes eleccions o volen ser cridats a formar part d’un imminent Consell de les Arts i no sabem com fer-s’ho.

Els arguments de l’Anatomia—em remeto a la informació publicada aquí mateix, a Vilaweb Lletres—són d’una pobresa nua i, com en la vella faula de l’emperador, els qui els emeten confien en el silenci dels anyells, compten amb que ni tant sols una criatura digui que l’emperador va nu mentre un cor de ments captives lloa el vestit que l’emperador—qualsevol d’ells—diu que porta.

Veig i admiro en canvi un altre vestit. El vestit literari del 2006, que està format pels llibres força bons que s’han escrit i publicat en tot el domini lingüístic. Són les obres que proposo de celebrar. És admirable que en un context que tant sovint és atacat per destructors culturals continuem fent bons llibres. No hauríem de lloar-nos excessivament per això—és l’obligació de qui escriu fer-ho bé—sinó pel fet literalment extraordinari de tantes autores i autors que continuem treballant per no assemblar-nos als enterramorts. És el vestit que, any rera any, fa bons uns quants llibres.

Si la tal Anatomia s’ha de continuar fent en la forma actual, que jo diria que no, valdria la pena que la convocatòria suscités entre els ponents el sentit de la vergonya i de la decència intel·lectuals. Com es pot fer i dir alhora dues coses contradictòries i quedar-se tan ample, com l’altre dia? S’hi va atacar el catalanoescepticisme al mateix temps que no es transmetia, ben al contrari, cap convicció sobre la nostra literatura. En argot psiquiàtric d’això se’n diu double bind, doble vincle...

Editorial