La llengua catalana és de goma

Som en una andana d'una estació de Renfe. La megafonia emet el següent anunci pre-enregistrat: 'Regional exprés con destino "Flicks", vía uno.' Immediatament, notes l'inici d'un petit borbolleig a les artèries, i no és per l'epítet 'regional': 'Flix', per a qui no ho sàpiga --i per Renfe no ho sabrà mai--, es pronuncia com 'guix' i no com 'fix' (que tampoc no se sap com es pronuncia, perquè tothom diu 'fixe'). El cas és que a l'acte penses: bé, deu ser que en la llengua del Ministerio de Fomento es diu 'Flicks', com el Vicks (Vaporub), però tot seguit sents el català: 'Regional exprés destinació "Flicks", via u', i la sang t'arrenca el bull definitivament.

Ja som dins del vagó: posem que la meitat dels passatgers no saben quin coi de destinació és Flicks, i encara menys Flix, perquè no se'ls ha perdut res en els paratges on el país perd el nom. Doncs ja tenim les criatures que juguen amb els mòbils dels pares i han sentit dir 'Flicks', els estudiants que abans de posar-se els auriculars han sentit dir 'Flicks', les senyores que es tallen les ungles que han sentit dir 'Flicks', els turistes que baixaran a Tarragona i que han sentit dir 'Flicks', els viatgers d'uns altres trens que resten a l'andana i han sentit dir 'Flicks'. Amb aquest treball malai, si la megafonia recités la taula periòdica dels elements o els verbs irregulars en anglès, la població se'ls aprendria sense voler.

En aquest punt ja hi deu haver prou lectors indignats que pronuncien 'Flics' com per aclarir que servidora també deia 'Santa Perpètua de Moguda' i més fantasies fins que un dia em va ser revelada la veritat. A partir d'aleshores, no vaig tenir prou amor propi per a insistir en la toponímia creativa, però podia haver optat pel camí contrari: fer-me valer i no acceptar que em coartessin la llibertat d'expressió. Perquè, a Catalunya, el català correcte és optatiu i l'incorrecte és creatiu. I la creativitat és un valor que s'ha de fomentar entre les criatures. Fora rigideses, fora normes, fora els talibans de la llengua... però la catalana, que és de goma.

En nom de la llibertat d'expressió dels altres, els catalans hem d'acceptar que rètols, megafonies i indicacions adaptin el nostre idioma al gust del funcionari que se l'inventa. El cognom de Josep 'Plà', per exemple, l'he vist escrit amb accent a la llibreria de l'Fnac --sí: he dit llibreria--, en un rètol d'un parc urbà i en un senyal de la Diagonal de Barcelona, aquest últim segurament per anunciar un itinerari 'recomEnat'. Si en féssim un test, endevineu quina versió triarien la majoria dels subjectes exposats a la dita retoleria. Si triaven que va amb accent, no seria pas culpa seua. La lletra impresa sempre guanya: ho sabem de quan viatgem a l'estranger.

El responsable d'un 'altaveu' públic, fent pública la seua ignorància, la fomenta públicament. Si ho diu Renfe, deu ser que és correcte. Si ho diu un rètol de l'ajuntament, deu ser que s'escriu d'aquesta manera. Si ho diu una coneguda botiga de llibres, ho deuen saber més bé que jo. Els receptors de tanta deixadesa ens tornem uns transmissors vacil·lants i, a la llarga, uns usuaris deixats. És com a la ràdio, que s'ha posat de moda dir 'escoltar' quan es vol dir 'sentir'. A força de sentir-ho en professionals reputats de les ones --o és d'escoltar-ho?--, els oients d'estar per casa desaprenem com era que es deia bé. Si les estrelles de la ràdio ens demanen 'que se m'escolta?', els pelacanyes que usem 'que se'm sent?' acabem pensant que som nosaltres, que ho diem malament.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Si les estrelles de la ràdio ens demanen 'que se m'escolta?', els pelacanyes que usem 'que se'm sent?' acabem pensant que som nosaltres, que ho diem malament.