Opinió

 

<10/88>

Marta Rojals

18.11.2014

Els qui no ens jubilarem mai

L'altre dia es va retirar el ribotador en cap del PSOE, Alfonso Guerra, deixant-nos una última sornegueria per a la posteritat. Davant les carxofes dels mitjans, va etzibar: 'Fa cinquanta anys que cotitzo a la seguretat social, una cosa que vostès no aconseguiran, lamentablement, he, he, tal com van les coses.' Quina gràcia, he, he. Es va descuidar de dir que tampoc no ho aconseguirem sense fotre brot com darrerament ha fet ell: l'última intervenció que en consta al Congreso és de fa vuit anys. No n'hi hauria per a herniar-se, certament.


Una altra cosa que tampoc no se li va acudir a aquest pallasso és que els vuit anys que ha cotitzat sense treballar són els que faltaran a molts desocupats d'última hora per a poder accedir a una mínima pensió de jubilació. La vergonya que no té aquest galtes —que la Viquipèdia presenta com un fill de família humil— li ha permès d'esdevenir un escalfaescons venerat i privilegiat, a més a més d'un bocamoll. Doncs apa: a continuar descansant, que tampoc no serà el primer dropo que remunerem de portes enfora del cotxe oficial.


A l'estat espanyol la figura del polític professional té moltes cares, moltes butxaques per omplir i molts llits d'hotel per rebregar. El poble ras encara recordem Duran i Lleida lamentant-se: 'I de què viuré, què menjaré?', quan Mònica Terribas li va demanar si, en cas de plegar, es dedicaria a la docència. Un destí incert —el del treballador comú— inassumible per a tots aquells que mai no han hagut de mirar la llibreta abans de comprar-se una tele, que mai no han tingut impagaments ni han hagut de quadrar comptes de cap empresa per pagar sous. I que, paradoxalment, essent desconeixedors sistèmics del món que trepitgem el 90% de la població, figura que han de gestionar-ne les misèries. Si no fos perquè expressar-nos en aquests termes és fer demagògia, afirmaríem que són casos de frau públic espaterrants.


Sort que, gràcies a la crisi o per culpa de la crisi, tenim coll avall que aquests seran els últims servidors de la pàtria que deixarem arreglats. I com que el fet que sigui així dependrà de nosaltres, ja tal i tal. Allò que no depèn de nosaltres, tanmateix, ja és més preocupant: què els passarà als desocupats de llarga durada, als cobradors per hores, als eterns becaris, a les curadores familiars que no surten als anuncis de plans de pensions, quan no es puguin jubilar? Què ens passarà als del 'baby boom' dels setanta, per exemple, que hem vist suspesa la continuïtat cotitzadora durant els millors anys de la nostra vida, i que arribarem a vells amb la hipoteca sense pagar? En quins braços caurem, els uns i els altres? Serem la generació que passarà de dependre dels pares a dependre dels fills, una generació paràsita massa jove per a morir-se i massa gran per a treballar?


El final d'aquest article el dedico als qui insisteixen que el debat de la independència és, valgui la redundància, independent del debat social. Per encarar la precarietat que ens espera necessitem un estat que sigui l'últim crit en serveis de benestar. De moment, el del “qué pone en tu DNI” és massa gran per a grans reformes, i ja no entro en els vicis perquè no acabaríem mai. No sabem quin futur ens espera, als futurs exclosos, però encetar un estat posant límits a càrrecs i mandats evitarà aspirants al poltronisme vitalici que ens facin la competència en l'art de sobreviure: la pitjor cosa que ens podria passar és que la nostra sort quedés, una altra vegada, en mans de polítics que fessin política per necessitat.

Editorial