'Mira que me'n vaig, eh?', o la trampa del sí-no

La pregunta en arbre va fer efecte —divideix i tal i tal—, i les múltiples respostes de la fórmula també. No passa res: volíem xifres i ja tenim xifres. Més de dos milions i quart de catalans es van reconèixer sobirans davant un estat que els té per violadors de l'ordre i la llei. Només per això, els prohibicionistes haurien de fer una reflexió abans de comptar com a tots seus els delinqüents del no. Per la banda dels 'indepes', no tenim gens d'interès a inventar-nos qui comptem com a nostres i qui no: no ens volem fer trampes, anem de debò.

Diumenge van ser 1.861.753 els motivats que, després de fer un màster per a localitzar una urna, van volar mil quilòmetres, van agafar trens, cotxes, crosses, cadires de rodes, van renovar-se el DNI per dir que sí, que sí. Arrodonint, 1.860.000 'indepes' que —i ara potser aixafaré alguna guitarra— superen el total d'1.630.000 votants arrodonits de PSC, PP, ICV-EUiA i Ciutadans a les eleccions del 2012, amb una participació que vorejava el 70%. Hi he sumat ICV-EUiA sencer per compensar la variable Unió, que ignoro, i no he volgut embrutar l'article amb sigles de feixistes i de racistes que en democràcia no pinten re. Com deia aquell anunci: 'Que què tenim?' Doncs tenim això, de moment. 

Aquest és el nostre punt de partida, comptant que, segons els experts, Catalunya té una abstenció estructural d'un 25%. La pregunteta de la punyeta, que elevava l'unicornisme del sí-no al nivell del món real, ha donat vida al somni de 230.000 respectabilíssims votants que volen un estat regalat amb llacet i purpurina per PSOE i PP. I dic que, posats a preguntar coses que depenen de qui ens va en contra, també hauríem pogut incloure el caramelet: 'Vol que Catalunya esdevingui un estat independent dins la UE?', que hauria arrasat entre els qui es creuen que fora del club que accepta Cañete com a soci hi ha l'abisme sideral. Però, de nou, els 'indepes' no volem fer trampa, manies de voler fer-ho bé.

Per acabar d'esprémer la metàfora matrimonialística, el sí-no seria la dona amb la maleta als peus que crida des del rebedor: 'Que me'n vaig, eh? Mira que sóc a punt d'anar-me'n, eh? Mira que si surto per aquesta porta potser no tornaré...', tot esperant que al marit li plagui d'aixecar-se del sofà, de fer quatre passes tedioses i pronunciar la fórmula de sempre: 'Maria, canviaré.' També és lògic que, si el teu marc mental és Espanya, et faci l'efecte que el moment més pròxim al 'Maria, canviaré' és ara, amb la irrupció dels nous Podem i els vells Pedrem que, pel 'canviaré' que ens interessa, sempre necessitaran permís del PP. Que difícil que és, per als agnòstics, d'entendre el misteri de la fe.

Doncs, tornant a la ciència, una cosa sabem del cert: hi ha més nous independentistes sense retorn que nous dependentistes sense ídem. I encara una altra: el factor temps multiplicat per l'(in)acció de l'estat espanyol genera més 'indepes' que no pas 'depes' per segon. En un referèndum binari, la incògnita és si els votants del sí-no tendirien a renunciar abans al sí que al no, cosa que els suma al gruix dels indecisos. En tot cas, ara que ja no hem de discutir sobre legalitats, és el moment d'acostar-los el debat, de proposar-los l'oportunitat única, engrescadora, insuperable, de contribuir a fer un país nou. A les nostres mans hi ha obrir les ments que, un cop obertes, hem vist que ja no es tanquen. Comencem la campanya de cara, tornem a forçar que els contraris s'hagin de retratar: l'estat espanyol hi posarà la tanca, i nosaltres hi posarem la clau. 

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

A les nostres mans hi ha obrir les ments que, un cop obertes, hem vist que ja no es tanquen. L'estat espanyol hi posarà la tanca, i nosaltres la clau.