Votaria per vosaltres

Les meues idees es van anar forjant com les vostres, amb la vida. Encara que, en el meu cas, no puc negar que sempre he tingut un substrat de referència. Recorde que a dotze o tretze anys tenia un embolic ben gros al cap. No sabia ben bé com definir-me. Però sentia la necessitat de fer-ho. Potser per això vam muntar un sindicat d'estudiants a sisè d'EGB i un parell d'anys més tard vam fer el primer grup de música. De seguida vaig tenir uns seguidors ben especials: els meus avis. Ells foren, de fet, els qui m'encomanaren el seu compromís íntim.

La meua àvia era d'idees clares. Filla del barri de la Ribera de Barcelona, s'havia enfortit venent verdures al Born. Nosaltres no som espanyols, em deia. I jo restava mut davant aquella dignitat acumulada durant anys de derrotes. Ella, com tantes altres àvies, era filla de les esperances de la República i de la foscor de quaranta anys de franquisme. Però les ferides només ratificaren l'independentisme frustrat per l'autonomisme que imposà la transició espanyola. Igual que la meua àvia, el meu iaio també em va deixar fa poc. Valencià de la Ribera del Xúquer, va anar voluntari a la guerra quan tenia només setze anys. Una volta acabada, va emigrar a Barcelona. Allí va refer la vida de sabater sense abandonar la militància comunista. Era un entre tants dels doblement vençuts. La farem mai, la revolució?, em solia preguntar sota el vell mapa dels Països Catalans que tenia al menjador de casa. I jo li responia amb un somriure.

Ja sé que les històries dels meus avis no són res de l'altre món. I que, de fet, són habituals en la seua generació. Per això mateix totes són extraordinàries. La nostra gent gran visqué un moment històric intens i dolorós. I hagueren de passar de l'esperança absoluta a batallar en la pitjor de les guerres: la de les tenebres. Però no van témer res. No es van arronsar perquè un estat autoritari els amenaçara d'esclafar-los. Al contrari. Van decidir d'arriscar-se, lluitar, no claudicar. Van decidir de ser poble. I gràcies al seu compromís, avui encara podem ser-ho. Per això, si poguera votaria per ells. Per vosaltres. Conscient que seria un petit acte de desobediència com els que hem fet fins ara, generació rere generació. Sempre amb el cap ben alt. Com em vau ensenyar. Sense renunciar a res. Fins que aconseguim guanyar-ho tot.

xavisarria@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Nosaltres no som espanyols, em deia l'àvia. I jo restava mut davant aquella dignitat acumulada durant anys de derrotes.