Opinió

 

<10/88>

Pere Cardús

04.11.2013

Bous, carros, esquelles i un pacte constituent

La independència és percebuda per gairebé tothom com una oportunitat de millorar les condicions de vida dels catalans. La cançoneta aquesta que diu que alguns tan sols volen un canvi de bandera és això: una cançoneta interessada. És clar que constituirà una reparació històrica i una expressió de dignitat nacional. Però, això a banda, la independència no pot ser res més que un pas per a dotar-se de les eines que permetin al nostre país d'esdevenir més just i amb més oportunitats per a aquells que ara no en tenen. Si la independència ha de fer més rics els qui ara ja ho són molt no haurà pagat pas la pena.


Per tot això, és lògic que tothom arribi a aquest moment amb el seu sac de propostes i projectes. Uns volen canviar-ho tot, uns altres no canviarien res de res, uns altres canviarien allò que no funciona i mantindrien allò que va bé --que també hi ha coses que hi van--; i encara uns altres ho acabarien d'espatllar tot. La política és bona si ofereix pluralitat d'opcions als ciutadans i aquests poden prendre una decisió ben informats. Ara, és cert que en moments com el present és imprescindible que totes aquestes propostes i projectes no impedeixin una acció coordinada. Vull dir que s'ha d'evitar de posar el carro davant dels bous. Sense bous que tirin el carro, el carro no avança. I per molt carregat de projectes que vagi, no arribarà al lloc que els farà possibles. Per tant, la prioritat ha de ser aquesta, que el carro avanci.


És comprensible que hi hagi desconfiança i algú pensi que, per anar més lleugers i avançar més ràpid, els qui menen el carro poden tenir la temptació de deseixir-se d'alguns farcells (projectes). Per això, perquè tothom accepti d'enfilar-se al mateix carro, cal pactar com s'arribarà a lloc i com s'obriran els farcells.


Deixem la metàfora a banda i concretem. De forces polítiques i sensibilitats socials que comparteixen l'objectiu de la independència, n'hi ha de menes ben diferents i, en alguns casos, amb propostes de model polític, econòmic i social incompatibles. Avui el mapa de partits i de representativitats és un, però no se sap mai com pot arribar a canviar. Per tant, per interès independentista, però també per honestedat política i democràtica, s'ha de pactar com es farà el procés constituent perquè tothom hi pugui dir la seva i sigui la població que decideixi obertament i lliure com vol les parets mestres del nou estat. És a dir, que no es pot cometre el frau de la constitució espanyola, que els ciutadans van haver de votar com un tot o res i amb una pistola darrere el clatell.


Com es fa això? D'entrada, acceptant que la constitució del nou estat català --el segon després d'Andorra-- ha de ser prima, flexible, oberta i reformable. És a dir, una constitució que no expulsi ningú i que permeti tots els models socials, polítics i econòmics que respectin els drets humans, la democràcia i la llibertat. Ningú que tingui clars aquests tres principis no s'ha de sentir incòmode amb la nostra constitució.


Com més ho podem aconseguir? Fent que el procés de validació del projecte constituent sigui precedit de debat públic i amb un sistema de ratificació múltiple. Que es puguin votar coses separadament, que no sigui el 'tot o res' espanyol. Caldrà identificar quins aspectes constitucionals no tenen consens i sotmetre'ls a votació separada. Per exemple, l'oficialitat de les llengües, l'exèrcit, el model presidencialista o parlamentarista, la integració de la Vall d'Aran (que hauria de ser votada exclusivament pels aranesos), la presència a la UE, etc.


Algú em dirà que això és un guirigall considerable i que cal imposar una mica d'ordre. Però crec sincerament que és necessari i bo que el nou estat sigui fill del poble català i no de set o vuit 'pares constitucionals'. A més, si s'accepta aquest pacte democràtic sobre el procés constituent, això facilitarà que els mesos següents --que seran d'una duresa extrema-- tinguin la unitat política i civil imprescindibles per sortir-ne victoriosos. No ens podem permetre de perdre i condemnar unes quantes generacions a la mediocritat de l'estat espanyol. Fem aquest pacte democràtic i, a partir d'ara, treballem com un sol home per reeixir en el camí de la llibertat. Altrament, ens arriscarem a perdre bous i esquelles.

Editorial