Opinió

 

<10/88>

Vicent Partal

07.05.2007

Més enllà del 27 de maig

València i Palma van viure dissabte una jornada històrica. Particularment València. Els carrers del centre foren ocupats per una enorme multitud de gent, jove sobretot, que no sols va expressar el desig que el PP deixe de governar-nos sinó que va anar més enllà. Era un allau de voluntats per a construir el país, un senyal indiscutible de renaixement. L'agenda que alguns havien dibuixat, doncs, no s'ha complert. Al País Valencià la derrota del nacionalisme no sols és molt lluny, sinó que avui sembla més lluny que mai. L'oposició, l'oposició viva, l'única que es veu al carrer ja no és el PSOE, sinó el nacionalisme.

I l'alternativa valenciana comença a dibuixar-se, doncs, d'una forma molt incipient encara, però ferma, de la mà del potent nacionalisme cultural, de les plataformes reivindicatives, de l'ascens d'una generació jove que esborrona en la seua rotunditat i dels canvis que lentament comencen a produir-se, també en la nostra política.

La força del canvi ja no és a València el PSOE. Ho torne a dir: la força del canvi ha deixat de ser a València el PSOE. El PSOE pot ser un recanvi, i tant de bo que ho siga a final de mes. Però és un recanvi de circumstàncies, instrumental i amb data de caducitat. No deixa de ser significatiu, en aquest aspecte, que mentre desenes de milers de valencians clamaven al carrer contra el PP, convocats pel nacionalisme, cap dirigent del PSOE no s'hi deixara veure. Carme Alborch, per exemple, es refugià amb un centenar d'amigues a l'Estació del Nord, amb una més que inoportuna bandera espanyola presidint l'aplec. Era a menys de cent metres de la manifestació que omplia el centre de València de gom a gom i no es va atrevir ni a acostar-s'hi. No cal ni dir-ho, de Joan Ignasi Pla, no n'hi havia cap notícia.

Dit això, no podem enganyar-nos: evidentment al País Valencià, com a les Illes, avui no hi ha encara cap alternativa al PP que puga prescindir d'una certa resignació al PSOE. Igual que passava fins fa poc a Navarra, on aquesta resignació tenia a veure amb un PSOE que ha renunciat a diferenciar-se de la dreta més reaccionària, però que ja veu com les seues propostes no generen gens d'entusiasme, mentre que la bandera del canvi, l'entusiasme, l'alternativa, creix de la mà del nacionalisme. Tot i amb això, hi ha una diferència substancial, i és que som molt lluny encara de saber forjar un projecte polític com Nafarroa Bai, capaç de plantar cara al PP i de derrotar el PSOE. Però, dissabte es va veure, la base hi és.

Durant la transició el procés polític de Navarra i del País Valencià van ser molt semblants. Es tractava d'evitar a tot preu el perill que representava per a Espanya l'extensió territorial del nacionalisme basc o català, extensió territorial que s'havia anat insinuant d'una manera forta a la fi del franquisme. Des del nacionalisme espanyol es van abocar, i s'hi aboquen encara, tots els esforços per a negar fins i tot l'existència de navarresos o de valencians nacionalistes. Voldrien que no n'hi haguera ni un. Però, trenta anys després, resulta que ací ens trobem amb una potència desconeguda, nova i engrescadora, que enllaça amb els esforços d'una generació que la duríssima transició valenciana i navarresa va cremar, i que ho fa quan el futur del PSOE comença a veure's ple d'incerteses.

És veritat que els valencians, i els mallorquins, encara som lluny d'una situació com la navarresa, en què el PSOE no és sinó la comparsa del canvi. Però dissabte vam tenir raons sobrades per a creure que, si sabem fer política, si els nostres polítics saben fer-ne com cal en aquestes eleccions, però també, i sobretot!, després de les eleccions, el futur estarà de nou en aquell nacionalisme que Abril Martorell i Juanito Lerma ('tanto monta monta tanto') es pensaven que havien aconseguit d'enterrar per sempre. És, em sembla, allò que reclamàvem, sabent-ho o no, les desenes de milers de valencians que vam omplir dissabte el centre de la ciutat.

El 27 de maig pot obrir-se una nova etapa o pot tornar a guanyar el PP. Però, passe què passe i guanye qui guanye, hem de mirar més enllà del 27 de maig. Ho hem de fer per articular amb rigor i seriositat eixa alternativa clara que es va manifestar als carrers de València i que mereix, per moltes raons, l'oportunitat de refer el País Valencià tres-cents anys després d'Almansa.

Editorial