Opinió

 

1/88>

Andreu Barnils

12.10.2014

Morir en mans d'una dona

'La gent està entusiasmada amb el que es diu a les reunions del poble; per exemple, la por de l'Estat Islàmic a les dones guerrilleres. L'Estat Islàmic representa l'estat, el terror, la massacre i, és clar, també el patriarcat. A causa de la creença dels membres de l'Estat Islàmic que no podran arribar a ser màrtir si són assassinats per una dona, tots tenen por de trobar-se amb forces del YPJ [forces kurdes formades per dones]. Quan se les troben, veuen com les dones contra qui lluiten s'acarnissen del tot amb ells'.


Jo sóc dels que vaig llegir, al·lucinat, aquesta entrada dijous passat en aquest bloc anarquista. Escrit des del Kurdistant era un comunicat extraordinàriament optimista sobre la guerra dels Kurds de Kobanê contra els ocupants de l'Estat Islàmic. No sé, perquè no en tinc prou informació, si el títol del comunicat, (La Revolució Guanyarà a Kobanê) és prou precís. Ahir dissabte llegia informacions que els kurds semblava que tenien les de perdre. Veurem. Sigui com sigui el detall de militants de l'Estat Islàmic atemorits de morir en mans de dones perquè això els priva d'arribar al cel em va frapar.


L'odi a les dones. La por a les dones.


He trobat més fonts que diuen el mateix. En aquesta notícia de l'International Business Times, per exemple, s'explica el mateix. També ho llegeixo a la cadena russa RT: els membres de l'Estat Islàmic tenen por de morir en mans de dones perquè això els priva d'anar al cel. Un polític nord-americà, Ed Royce, va fer aquestes declaracions a la premsa del seu país: 'Aquests soldats de l'Estat Islàmic aparentment creuen que si moren en combat van al paradís, sempre i quan morin en mans d'un home'. Per últim, en aquesta notícia de la cadena de televisió BBC s'informa que un terç de l'exèrcit kurd està format per dones i una d'elles diu això davant de càmera: 'Quan veuen una dona amb una arma tenen molta por i comencen a tremolar. Creuen que les dones són no res, però qualsevol de nosaltres val cent vegades més que no pas ells'. L'exèrcit kurd és divers i variat, però si algun batalló m'agradaria conèixer és el de les dones laiques que lluiten cos a cos contra homes, fanàtics i religiosos. 


Per confirmar la informació vaig anar ràpidament a llegir el bloc d'Alan Kanjo, el 'Calafellenc nascut a Barcelona i de pare kurd' que fa setmanes que escriu un magnífic bloc aquí a VilaWeb sobre els kurds de Kobanê. En una magnífica prosa en primera persona escrit des del Kurdistan, i des de la frontera del Kurdistan amb Turquia, m'ha explicat com ningú el conflicte vist per un d'ells de la manera com m'agrada molt llegir les coses: des del dia a dia.  Però des del 3 d'Octubre que el jove Alan ja no escriu res. I se l 'enyora.


Recordo el dia que de petit ma mare em va explicar el següent: 'En temps de Franco si jo volia anar a l'estranger, ton pare havia de signar un paper donant-me permís. Les dones necessitàvem permís. Al revés, en canvi, no calia. Ton pare, ja el coneixes, me'l signava sense cap problema. Només faltaria'. Avui, 12 d'Octubre, centenars de franquistes, entre d'altres, celebren el dia de la raça, ara en diuen de la Hispanitat, a Plaça Catalunya. Ho fan per la unitat d'Espanya. Jo no he patit el franquisme directament. M'han explicat, sí, la imposició de la llengua castellana i les cunetes plenes de republicans. M'han explicat, també, l'odi als catalans. Però de fet aquest també l'he vist jo. I, com en el cas de Kobanê, el que costa més de veure no és pas l'odi sinó la por, la por als catalans. Un dia, a la BBC, potser algú sortirà i dirà això davant de càmera: 'Quan veuen un català amb una urna tenen molta por i comencen a tremolar'.



Editorial