Opinió

 

1/88>

Juli Peretó

12.02.2007

La negació de la realitat

Charles Darwin faria avui 198 anys. I el seu pinacle intel·lectual, 'L’origen de les espècies', 148. Aquest llibre, pertorbador de la imatge que els humans teníem de nosaltres i de la natura, encara no acaba de surar en el torrent històric de les idees. La religió continua essent el motor de la principal negació de la realitat evolutiva de la naturalesa, el creacionisme. I aquest irromp ara a Europa, en la 'teoria', cristiana i ianqui, del disseny intel·ligent o de la versió musulmana que ens arriba de Turquia.

L’evolució és un fet, no una teoria. No sols tenim el testimoni de les proves paleontològiques o biogeogràfiques, sinó que disposem d’una infinitat de dades genètiques i bioquímiques que només són compatibles amb una vida en canvi permanent; també comptem amb l’observació directa de l’evolució de les espècies en la natura o en el laboratori. El fet evolutiu no es qüestiona en l’àmbit científic. Les discussions i els debats, però, continuen més vius i animats que mai perquè encara ens hem de posar d’acord en molts detalls d’una bona explicació de com s’evoluciona. Però el camí recorregut és tan impressionant com les aplicacions que se’n deriven (en àrees com la medicina o l’agricultura). Ara, encara hi ha qui s’entesta a ignorar aquest èxit rotund perquè continua l'enfrontament de la religió amb la ciència a propòsit de l’evolució.

Certes veritats són incòmodes. Per raons polítiques, econòmiques, ideològiques o religioses, els humans (incloent-hi els científics, és clar) som capaços de negar la realitat. Per exemple, s’ha sabut que Exxon ha invertit molts diners per finançar campanyes que neguen el canvi climàtic i ha intentat de subornar membres del Grup Intergovernamental sobre Evolució del Clima perquè minimitzaren les previsions de l'impacte de l’escalfament planetari. A més, per notorietat, per diners, o per ambdues coses, semblar un científic dissident, que planta cara a l’acadèmia monolítica, pot ser molt temptador. No és tan estrany, doncs, que una minoria de científics col·labore amb els creacionistes acusant els evolucionistes de dogmàtics i fonamentalistes.

La religió, un dels instruments de manipulació ideològica més antics, té un pes creixent en les nostres societats. Semblava que els valors de la racionalitat i del laïcisme s’imposarien en la vida pública. Tanmateix, la situació actual no pot ser més escandalosa: l’integrisme religiós és coartada dels més cruels enfrontaments bèl·lics, alhora que és, més que mai, un mur impenetrable a la raó. És clar que algunes confessions accepten la visió naturalista i evolucionista del món. Però n'hi ha que aixopluguen faccions contràries a l’evolució, amb grans suports econòmics i polítics.

Vejam el cas del creacionisme cristià en la versió actual del disseny intel·ligent: les estructures bioquímiques són tan complexes que només Déu les pot haver creat. Sectors protestants i catòlics han adoptat amb fervor aquesta nova 'teoria' creacionista que fa servir el subterfugi d’una terminologia críptica i la tergiversació de dades científiques. I governs conservadors, com el nord-americà o el polonès, hi donen suport explícit. Mentrestant, entre els musulmans fa furor un creacionisme ranci adaptat a la tradició alcorànica, manufacturat a Turquia.

Europa és ara el nou camp d’operacions de cristians i musulmans per a l’expansió d’aquesta nova guerra santa anticientífica, d’aquest descrèdit de la realitat: la negació del decurs indefugible de l’evolució biològica. Les recents trameses de materials sobre disseny intel·ligent al professorat de batxillerat de Gran Bretanya o d’un luxós llibre creacionista turc a científics i universitaris francesos cerquen desesperadament de sembrar el negacionisme de l’evolució a Europa. Contrarestem aquesta foscor antiintel·lectual amb les llums del pensament crític, laic i naturalista.

Editorial