Oriol Vidal-Aparicio: 'La dubtosa legitimitat de la constitució sota l'amenaça militar'

Circula aquests dies per internet una carta titulada 'Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón', signada pel professor Enric Casulleras, tot i que no he pogut comprovar-ne l’autoria ni trobar-ne la data exacta. La carta fa un raonament interessant: com que el principal argument contra la independència de Catalunya és que constitucionalment és il·legal, fóra bo que el senyor Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels set ponents de la constitució espanyola del 1978, expliqués en quines circumstàncies va ser incorporat a la constitució l’article que fa referència a la 'indissoluble integritat del territori espanyol' i aclarís la participació de l’estat major de l'exèrcit a l'hora de redactar-lo. Cal dir que hi ha dos articles de la constitució espanyola que fan servir aquesta mena de llenguatge: el 2 ('La constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols') i el 8.1 ('Les forces armades (...) tenen com a missió garantir la sobirania i independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional').

Vull recordar aquí que en gran part aquesta qüestió ja ha estat aclarida, com explico al meu llibre '500 preguntas al nacionalismo español' (2006). En el vint-i-cinquè aniversari de la constitució Miguel Herrero va reconèixer el paper tutelar d’alts càrrecs de l’exèrcit sobre la ponència constitucional: 'L'article 8 té una redacció tècnica que procedeix efectivament de sectors de l'estat major, que el president Suárez va fer seva i que així va transmetre.' Ho confirmà Miquel Roca, ponent de la constitució per Minoria Catalana: 'Em consta perfectament. Jo vaig negociar amb Suárez la introducció de l’expressió 'nacionalitats' a la constitució, i llavors ell feia consultes, evidentment, a un grup de militars.' I també Narcís Serra, ex-ministre de Defensa i ex-vice-president del govern espanyol, va afirmar: 'La transició comença quan el rei nomena Adolfo Suárez. I Adolfo Suárez tenia dos límits: el mínim el va marcar l’opinió pública; el màxim, el poder fàctic que se sentia hereu de les essències del franquisme. (...) I de poder fàctic cohesionat que se sentís hereu o que hagués de garantir la continuïtat del franquisme només n’hi havia un: l’exèrcit.' Herrero, Roca i Serra van fer aquestes declaracions al reportatge 'Més enllà del consens', emès el 7 de desembre de 2003 al 30 Minuts de TV3.

I què hi diuen els militars mateixos? Doncs el tinent coronel Fernando Reinlein, un dels primers membres de la Unión Militar Democrática, va dir que, a l'hora de redactar la constitució volien evitar 'd'incomodar els sectors ultres nostàlgics de Franco' (Avui, 5.12.2003, p. 18). Per la seva part, el general Sáenz de Santamaría, militar franquista i cap de l’estat major de la guàrdia civil durant la transició, descrivia així aquell moment:'Els comandaments militars, sobretot els més elevats, s'oposaven a qualsevol canvi i va començar el que es va anomenar 'soroll de sabres'. Ens coneixíem tots i n'hi va haver molt pocs que pensessin que s'havia d'arribar a una democràcia' ('Víctimes de la Transició', 30 Minuts, 10.11.2002). Aprovada la constitució, les amenaces sedicioses van continuar; per exemple, en unes declaracions del general Milans del Bosch a l’ABC (23.7.1979) o en forma de manifest publicat al diari El Alcázar (17.12.1980) per un col·lectiu identificat amb un grup de militars i destacades figures de l’ultradreta, que afirmava que 'la presa de consciència crítica dels militars va molt més enllà de la simple insatisfacció per la tasca del govern... per la qual cosa la dignitat i l'honor, valors substancials de l'ànima militar, se senten cridades a entrar constitucionalment en joc. (...) Al carrer hi ha fermament instal·lada la urgència d'una solució correctora que permeti de regenerar la situació'. On diu 'entrar constitucionalment en joc' llegiu article 8.1 de la constitució. El cop d’estat del 23 de febrer de 1981, dirigit pel tinent coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero, va ser un intent fallit de la 'solució correctora'. Tot i fracassar formalment (no tant en el propòsit recentralitzador), va confirmar que el perill de tutela militar durant la transició era real.

En resum, hi ha prou indicis per a afirmar que 'la màxima norma de l’ordenament jurídic espanyol va ser imposada sota coacció i greus amenaces', com suggereix la carta adreçada a Herrero de Miñón. En aquest sentit, és molt interessant l’observació final: 'Els contractes signats sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret.' Aquell marc legal va ser després legitimat per una ciutadania que va votar sota la pressió del tot o res, que va escollir entre aquella democràcia o el risc real d’involució democràtica. Cal entendre que el referèndum constitucional a Espanya es va proposar 'en termes equívocs o sota l'amenaça encoberta de mals majors, després d'haver preparat els votants amb una propaganda hàbilment dirigida pels poderosos mitjans de difusió de què disposen els estats moderns', segons les paraules profètiques de José María Gil Robles i les seves 'Cartas al pueblo español', publicades el 1966. Cal recordar que és aquesta constitució, fruit d’aquelles circumstàncies i d’aquella legitimitat qüestionable, la que ara es vol oposar a la voluntat de tants catalans de substituir el seu marc polític per un que doni resposta a les seves necessitats com a societat.
 

Oriol Vidal-Aparicio, professor de política internacional i de constitució dels Estats Units a Glendale Community College

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet