Opinió
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
1/88>
Vicent Partal
21.09.2007
Foc al rei
Els diners que guanya Juan Carlos de Borbón no poden ser escrutinitzats pel congrés perquè, segons la constitució espanyola (article 56), el rei és 'el símbol' (ho remarque: símbol) de la 'unitat i permanència' d'Espanya i per això els seus actes no són subjectes a responsabilitat. Sembla lògic pensar, doncs, que, si jo sóc políticament contrari a la 'unitat i permanència' d'Espanya, manifeste gràficament aquesta posició política atacant allò que la constitució determina que n'és el símbol. No?
Cremar l'efigie o la fotografia de Juan Carlos és un acte de protesta política que no es pot comparar amb cremar la fotografia de cap altre ciutadà, precisament perquè no n'hi ha cap més que tinga el paper constitucional, i el valor polític, que té ell. En qualsevol país del món cremar alguna cosa és l'expressió d'una crítica. De fet, fins i tot la tradició de les falles és això. Pot agradar o no, pot semblar excessiu o no, però és una tradició ben consolidada. Cremar una bandera o l'efigie d'un polític és una forma d'expressió simbòlica de protesta recognoscible en qualsevol cultura del món. I si no fóra així, evidentment no cridaria l'atenció com la crida.
Cremar una bandera o una efígie no té sentit, si es fa en solitari i ningú no ho veu. Únicament adquireix sentit si es fa en públic, perquè és un acte que vol expressar als altres, d'una manera gràfica, un pensament. De nou: perquè és l'expressió simbòlica d'un anhel polític. Cremar una bandera en privat és com cremar-la mentalment. No cal. Cremar-la en públic és fer política. És explicar als altres allò que penses d'un règim polític o d'una nació.
En molts països del món aquesta pràctica és objecte d'una enorme controvèrsia. Començant pels Estats Units i acabant per Dinamarca, país on és il·legal de cremar una bandera estrangera o un retrat d'un cap d'estat estranger, però on el parlament reconegué, en canvi, que cremar la bandera danesa era una expressió de desacord. A mi, personalment no m'agrada gaire el ritual de cremar res com a acte polític, però ja he dit que ho entenc com a tal acte polític i ho accepte. I que em sembla que ha de ser emparat per la llibertat d'expressió.
I que no hi haja dubtes: evidentment, accepte per davant de tot que es puga cremar una senyera per a demostrar oposició al nacionalisme català. (Ho vaig escriure, per exemple, el 21 de juny arran de la crema d'una senyera a Reus). Si no fóra així, faria una trampa inacceptable.
En aquest context, sols puc expressar la meua rotunda solidaritat amb el ciutadà de Girona portat a l'Audiència Nacional espanyola a declarar per haver cremat la foto de Juan Carlos de Borbón. Entenc que tots els manifestants, ell inclòs, eren contraris a la 'unitat i permanència' de l'actual estat espanyol i que, d'acord amb la seua consciència, expressaven aquesta actitud amb crits, escrits i expressions gràfiques diverses (una de les quals, cremar la fotografia). I, per mi, és més que evident que ho feien amb la voluntat que els altres ciutadans, en veient-ho, entengueren precisament allò que han entès: que són políticament contraris al rei i contraris a allò que el rei representa. Cremaven l'efígie que representa un règim polític, i això no és cap insult ni cap agressió personal. És una cosa ben distinta.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015