Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

02.03.2007

País d'oncles Tom

La visita de Zapatero al Principat, ahir, sols ha deixat content el PSC. Feia molts mesos que hom no veia Esquerra, Iniciativa i CiU, sobretot Esquerra i CiU, coincidint tan clarament i pública en un tema. Però és que Mister Yes va venir a somriure i prou. Va somriure molt. Per sort no va recordar que és del Barça, va deixar entendre que la pressió de la societat no l'afectaria i en definitiva no sols no va aclarir res, ni sobre Renfe ni sobre l'aeroport, sinó que la poca cosa que va deixar anar va suscitar encara més dubtes i recels.

La falta d'anuncis concrets ha motivat les crítiques tant d'Artur Mas com del portaveu d'ERC, Joan Ridao. El president de CiU ha lamentat que les promeses de Zapatero caduquessin 'com els iogurts' i i que les renúncies de Montilla fossin 'permanents com les pedres'. Quant al republicà Joan Ridao, ha afirmat que la visita de Zapatero havia estat decebedora, per la 'falta de compromís en l'adjudicació de la terminal sud i, especialment, en la gestió de l'aeroport'.
Però, sobretot, l'actitud del president espanyol ha creat desencís. Desencís perquè es veu molt difícil de girar la inèrcia centralista de l'estat, siga Aena, siga Renfe, siga què siga. Ells van a la seua sempre. I si en els dos primers anys del seu govern Zapatero semblava diferent (en van arribar a dir el bienni liberal), ara ja cal cercar amb lupa electrònica les diferències entre ell i qualsevol altre president del govern espanyol. Pràcticament qualsevol.

Però ZP té una gran sort, que es diu PP. Veure ahir la senyora Botella encapçalant al carrer una mena de 'rebel·lió cívica' contra l'excarceració de De Juana és la millor campanya electoral que pot somniar Zapatero. És així. Així de clar i així de trist. El president espanyol ho sap a la perfecció i segurament que és per això que no fa cap gest innecessari des de la perspectiva més espanyola, pensant que és allà on ha de guanyar vots, perquè ací ja té el sac assegurat, sembla. A voltes, i aquestes darreres setmanes massa sovint, em sembla que som un país d'oncles Tom...

Editorial