Quan la realitat s'imposa a les obsessions dels estats

Fa uns quants mesos Xavier Sala-i-Martín va fer una descripció insuperable de l'absurda manera que tenim els humans de crear fronteres. Explicava que tot es resol votant excepte les ratlles del mapa, que van a bufetades. I es demanava si no ens hauríem de qüestionar el paper que hi fan els estats. (Us recomane molt el vídeo de la seua conferència, que trobareu ací.)

I ahir va passar un d'aquests fets que li donen la raó i que obliguen la política internacional a qüestionar-se moltes coses. França va anunciar de manera oficial que lliuraria armes al govern 'regional' dels kurds de l'Irac per frenar l'avanç dels gihadistes. Recordem que, fa quatre dies, el president Hollande, parlant de Catalunya, deia que estava preocupat per l'augment dels partidaris de la independència, que no li agradava. Doncs bé, ara ell mateix ha violat el principi bàsic de l'autoritat westfaliana, i ací teniu la república per excel·lència lliurant armes a un govern regional que, per a més inri, acaba d'anunciar un referèndum sobre la independència. Armes!

No ho fa perquè sí, és clar. Ho fa perquè el govern kurd ha sabut fer del seu territori l'únic lloc de l'Irac i de Síria on es pot viure amb una certa normalitat democràtica. I, per tant, els fets s'imposen. Els estats, tan contraris a la independència, avui s'adonen que els kurds són una font d'estabilitat al llevant, a l'Irac, a Síria i, per més que els coste d'acceptar-ho, a Turquia. No són la font del conflicte, sinó una de les solucions. Ha costat molt. Els kurds han hagut de treballar durant dècades, però ara ningú no pot negar la realitat i, de fet, tots els plans són damunt la taula perquè les potències occidentals accepten, cent anys després que fos proposada, la proclamació d'un estat kurd independent, encara que siga només en una part del territori.

I aquesta és una lliçó que ens ve molt bé i que arriba en un moment més que adequat. L'absurditat de segons quines fronteres es pot trencar amb la tenacitat de la gent.

L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)

Erika Casajoana

És ben cert que hi ha esdeveniments internacionals que ens ajuden últimament. Els kurds d'Iraq s'estan guanyant per mèrit propi el respecte dels Estats que tallen el bacallà. Els valents peixmergues kurds deixen en ridícul l'incompetent Exèrcit iraquià.
Fa uns mesos els matussers "referèndums" a Crimea i a l'Est d'Ucraïna també van ajudar la nostra causa, per simple comparació. El món va veure com estem organitzant el nostre divorci d'Espanya de manera impecablement democràtica, controlant els temps i sense ingerències de tercers països. 
Hem d'utilitzar al màxim el pragmatisme i flexibilitat dels actors internacionals decisius, la Unió Europea i els Estats Units, per tirar endavant i convènce'ls que acceptar-nos com a nou Estat és l'opció més avantatjosa per a ells. De moment, encara aposten per Espanya. Però ens observen.
Ara es tracta de no espatllar-ho tot per "foc amic".

Josep Usó

Fa molts anys que seguisc el cas del Kurdistan. Sempre m'ha sorprés el cas d'un poble que, repartit entre cinc "estats" no pogués tindre el seu. Ara hi ha una altra cosa que em sorprén. Fa només un parell de dies que vaig veure que les fronteres "de tiralínies" que van traçar fa més de cent anys els anglesos i els francesos en repartir-se l'Orient Mitjà trontollen de mala manera. Això em deixa clar d'una vegada per totes que les fronteres polítiques no son res més que ratlles en un paper. Fàcilment modificables o fins i tot eliminablesen cas de necessitat o conveniència. Si França ha decidit amb entusiasme armar als kurds és perquè li convé. I el que digué l'altre dia Hollande sobre la preocució pels "independentismes a Europa" només son paraules. Anem bé. El tic-tac es segueix escoltant. I sona cada dia més clar i més fort.

Jaume Sans

Recordo durant una visita a Istanbul, fa uns quants anys, una conversa amb un turc que em volia vendre alguna cosa i que va començar, com sempre, preguntat-me d'on era. Quan li vaig dir que era "català" es va situar enseguida i, a part del típic tòpic del "Visca el Barça", em va dir "sí, aquí tenim els kurds". Es a dir, ja fa temps que som nacions similars, que existeixen sota el domini d'un altre nació que ens voldria assimilar totalment (en el seu cas inclús eliminar), sense un reconeixement nacional i, al menys en el nostre cas, amb un espoli econòmic sense límits. No arribarem a demanar armament, no ens caldrà. Però sí que ens caldrà molta paciència i una voluntat majoritària de ser independents, no un simple desig.

Víctor Serra

Respectar la voluntat de la gent i el seu sentiment de pertinença a una nació és una font d'estabilitat bàsica, en contra del que sempre han predicat els nacionalismes agressius.
Crec que hem de parlar molt clar. La majoria de pobles del món són pacífics. Els nacionalismes que han provocat conflictes com a tals, i que tenen comportaments expansionistes els podriem comptar: El Rus, l'espanyol, el francès, l'alemany, l'anglès, el Japonès, el Turc, l'àrab i el Xinès.  Potser algun més però no gaires més. Ells han sigut els culpables de la majoria de guerres i massacres. No hi poso els USA perquè crec que és un cas més d'interessos econòmics que de nacionalisme expansionista.

Josep Blesa

No recorde del cert si va ser en un llibre teu, Vicent, o d’en JF Mira, on s’explicava que el poble Kurd estava esquarterat entre sis estats. I que, des de tots sis, rebia “llenya”. Fins al punt que els calgué pujar-se’n a les muntanyes per a reorganitzar-se i defensar-se de tots sis. La república francesa, la de Vauban (passeu-me l’acronia), la de Napoleó, la de Lluís-Napoleó, la de De Gaulle, de Pétain, de Mitterand, d’Hollande i la de Valls, és el “problema” contra el que lluitem avui dia. Hollande, si recordeu, no digué sols que no ho veia clar, sinó que anà més enllà titlant-nos d’egoistes, insolidaris i adjectius més gruixuts. N’érem la plaga del segle XXI. Vejat’s hipocresia! Quins són els interessos francesos ara que expliquen la febrada d’ètica gavatxa? Quan els Bush atacaren la zona en dos colps en un lapse curt de temps per a defensar el Kurdistan iraquià de Hussein? Ben quiets que restà la francesada. Charles Aznavour s’ha implicat en la majoria de moviments armenis de tot caire. Inclosos armats.  Li han interdit d’actuar a París, Canadà, Espanya, etc? No. Eixe és el significat de les fronteres actuals. Demarcar i afaiçonar les hipocresies estatals desavergonyides. Justificades per llurs interessos “regionals” al món. I ací és on la gent menuda, com nosaltres, els fem de “Pepet consciències”. On una diversitat ideològica transversal que va des d’un Sala-Martín fins a Xirinacs mostra la realitat existent comparada. La Real Politik és qui es sent amenaçada pel nostre pensament internacional i global. Amb internet a tota virolla. Nosaltres plantegem i qüestionem, si els kurds de Síria, de Turquia, de Georgia, d’Iraq, d’Iran i d’Azerbaijan, etc...no són el mateix subjecte de respecte, tots ells, de les mateixes “regles” democràtiques. Diguem-ho clarament: la “real politik” apedaça conflictes zonals fruit dels seus interessos colonials, postcolonials, etc.(egoistes, parcials, indignes, inhumans,etc) sense tindre la menor cura sobre la gent que els hi viu i pateix.  Deixant darrere de cada conflicte d’interessos, econòmics i de domini inconfessables uns “ninots” al cim de la piràmide que els farà el “gari-gara” durant una temporada. En el nostre cas, la Real Politik, serà traure els “papelitos” dels crèdits signats pel regne d’España, que els farà entrar a tots dins de la cleda tancada on els volem envescar. Ni França, ni España, etc......,els farem cantar el “gori-gori” en breu.     

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Veure que França lliura armes al govern independentista kurd és una lliçó molt oportuna avui