Opinió

 

<98/169>

Vicent Partal

20.09.2010

Labordeta

L'Aragó va respondre ahir amb agraïment a José Antonio Labordeta. És normal i es podia esperar. Perquè poques persones han representat aquell país amb la dignitat i l'honestedat amb què va representar-lo ell.

De Labordeta, és difícil avui de trobar-ne un comentari negatiu. Cert que en la nostra cultura la mort no és moment de retreure'n, però aquesta vegada la unanimitat de l'elogi va més enllà de la cortesia, i l'autenticitat de l'homenatge es palesa especialment en les cantades espontànies, com la que ahir mateix va congregar milers de persones al mig de Saragossa.

L'Aragó ha tingut sort de Labordeta. Ha tingut sort d'aquest home que no ha deixat mai de reclamar per als seus la dignitat que els altres barataven per un espai folclòric, com si foren un simple residu de la ruralitat antiga, un escenari còmic i caricaturesc. I aquesta dignitat, la reclamava anant al dret, però amb respecte. Era directe, però escoltava sempre. I era franc, cosa que no li impedia pas de ser discret i amable.

Molta gent ha recordat, aquestes últimes hores, la seua relació amb el nostre país. Com a cantant, la influència de la nova cançó li va ser determinant, i l'amistat de tants cantants nostres, fonamental. Va fer incloure una versió de 'Homenatge a Teresa' de l'Ovidi en un dels seus darrers discos, i en una de les seues darreres actuacions va fer cantar en català aquella estrofa famosa del 'Canto a la Libertad'. Però no era solament això que en feia una home pròxim. També va fer costat a la gent de l'Ebre contra el transvasament. I va acompanyar els diputats catalans en la defensa a Madrid d'aquell efímer estatut del parlament.

Ara, quan les posicions topaven, Labordeta sempre va defensar els interessos del seu país, contra els del nostre. I no li ho critique pas, ben altrament: aquesta era la seua obligació. Però val a dir que, en aquests casos, sempre va procurar que la defensa d'uns interessos divergents no es confongués amb la fàcil manipulació lerrouxista de l'anticatalanisme.

I per si tot això no fóra prou, en aquesta època de descrèdit de la política, va ser capaç, tot sol, de fer que la gent es fiàs de la seua actuació, respectàs les seues idees i reconegués la seva labor. I que dins el bipolaritzat parlament de Madrid s'oís la veu de l'Aragó, que els diputats aragonesos del PSOE i del PP mai no havien deixat sentir. No m'estranya que l'Aragó el plore tant avui, ni que tanta gent de tot arreu el recordem amb tant de respecte. És el premi a una vida plena de dignitat.

Mail Obert