Opinió

 

<98/169>

Vicent Partal

20.07.2010

Carrer Ciutat

Ahir es va tancar la porta del carrer de la Ciutat on el PSUC tenia la seu des del temps del franquisme, i on fins ahir hi havia la seu d'Iniciativa per Catalunya. Igual que Botteghe Oscure significava el PCI i el seu enorme poder, Carrer de la Ciutat volia dir el PSUC i el seu imprescindible paper en el combat per la democràcia. Ací i allà és cert que són noms que ja no inspiren la reverència que havien tingut, però fóra injust oblidar, precisament avui, la gent que va treballar entre aquelles quatre parets per una societat millor.

La història dels partits comunistes d'occident, la de l'eurocomunisme finalment, no ha estat un cas d'èxit, això és cert. Abans eren els partits per excel·lència, els referents sindicals i socials i també, en el cas del PSUC i d’alguns sectors del PCPV, d'una determinada concepció positiva del país –com Jordi Pujol, per exemple, no deixa mai de reconèixer.

La seua transformació, avui, en una esquerra més verda que no pas comunista, en definitiva en Iniciativa, n'ha allargat el paper històric i l'ha fet reviure allà on la reforma ha estat possible. Però no sembla que hagi de tornar mai aquell temps en què una decisió del carrer de la Ciutat semblava que podia canviar la vida política del país.

Perquè en realitat aquell ja va ser un somni efímer. Els comunistes es van instal·lar a la vora mateix de la Casa de la Ciutat l'any 1977, quan es pensaven que el seu partit dirigiria la transició des de l'esquerra, com a herència del seu combat en primera fila contra la dictadura. Però el PSOE ja havia estat beneït a Europa i Felipe González procurava que es posassen tants pals a les rodes del PSUC i del PC com fos possible. La caiguda va ser per això molt dura i difícil de pair i el carrer de la Ciutat, per això mateix, no va ser mai ben bé l'equivalent de la Botteghe Oscure romana, aquell centre de poder alternatiu que es vantava de ser tan poderós com el Vaticà, tot i ser més petit físicament.

En tot cas, les portes que es varen tancar ahir serven records que els demòcrates d'aquest país hauríem d'honorar sempre. I si bé és cert que també serven misèries i tristors, errors i miratges, avui preferesc guardar, sobretot, el record d'aquells qui van somiar des del carrer de la Ciutat una societat més justa i més digna.

Mail Obert