La foto i prou

Demà es faran una foto. I poca cosa més. Qui espere de la cimera del G-20 (o és G-21 monsieur Zapateró?) que tire endavant tot això de la refundació del capitalisme, d'un nou ordre mundial o de res que s'hi puga comparar, ja pot anar aparcant l'entusiasme. Simplement perquè el problema és prou complicat per a pretendre que el resolga una conversa poc preparada, sense documents pactats abans d'encetar-la ni grans idees posades prèviament en circulació. Han decidit de reunir-se i es reuniran, però no han preparat la reunió. I, de miracles, en aquest terreny no n'hi ha.


Les grans cites internacionals, amb molt poques excepcions, són ocasions per a la foto que solemnitza una feina anterior. La feina de veritat es fa un munt de setmanes abans, amb documents foscos i complicats que van passant de mà en mà, de cancelleria en cancelleria i de grup de treball en grup de treball. És poc llustrós, però real. Quan seuen a la taula els presidents tot és dat i beneït; a tot estirar, manca polir algun serrell important o secundari. Però ningú no espera arribar i dir 'Què, arreglem el capitalisme?' Això no vol dir que els presidents no facen res. Simplement vol il·lustrar que hi intervenen per donar-hi el to polític i que deixen als experts, que per això ho són, la concreció d'allò que cerquen.

Hi ha qui diu que això serà un Bretton Woods II (al·lusió a la conferència que havia d'endreçar l'ordre econòmic occidental just a la fi de la Segona Guerra Mundial). Però la comparança no s'aguanta ni un segon. N'hi ha prou de recordar que, en aquella reunió, hi van participar 730 delegats de 44 estats que romangueren tancats i barrats tres setmanes senceres. I que no eren precisament uns qualssevol. Keynes, per exemple, presidia en persona la delegació britànica. Quan els set-cents hagueren convingut els acords que havien de marcar una època, que posà fi al nacionalisme econòmic d'occident, cridaren els polítics perquè signaren els papers. Instruments com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial, que no són poca cosa, tenen les arrels allà, però foren debatuts al detall abans de veure la llum del dia.

D'aquella conferència, se n'ha discutit molt, i els historiadors econòmics continuen, encara avui, escarbotant-hi per aclarir com es consolidaren totes aquelles idees sobre l'ordre monetari i el sistema obert de comerç... Siga com siga, ningú no dubta, tanmateix, que no es pot explicar l'economia de la segona part del segle XX sense fer-hi referència. Cosa que no passarà amb la cimera de dissabte a Washington. Primerament, perquè ningú no sap de què parlaran en concret, ni hi ha papers que centren la discussió. Després perquè cadascú hi va amb idees pre-concebudes i ordres ja en marxa a casa que en molts casos s'allunyen, i com!, de les del seu veí de taula. I també, i no és poc, perquè el president electe Obama ni tan sols hi anirà, i el president sortint Bush no voldrà cercar-se més complicacions de les que ja té.

Hi haurà paraules molt eloqüents i ben escrites, molta bona voluntat generalitzada i una fotografia ben publicitada, destinada al consumidor normal, que volen que pense que, la situació, la tenen sota control i que ells vigilen. Però no podem esperar gran cosa més. Molt de bombo i poca música. Si poguérem viure, almenys, algun episodi, com aquell, dramàtic però novel·lesc, que convertí Harry Dexter White en un presumpte espia rus del qual Truman desconfiava, però que necessitava! Mes ara ni això, perquè els russos també seuran a la taula.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet