Opinió

 

<98/169>

Vicent Partal

17.01.2008

La raó del règim, la burla del règim.

Contra els noms que el parlament ha proposat perquè formen el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ja hi ha el CAC, el Col·legi de Periodistes, els Comitès Professionals de TV3 i Catalunya Ràdio, el Grup Ramon Barnils, el Sindicat de Periodistes de Catalunya..., tothom. Amb una unanimitat excepcional i raríssima. Però la classe política no escolta ningú. En un país com cal aquest consell no es formaria, vista la unanimitat de l'oposició professional amb què topa. Però ací no passarà res, perquè l'han pactat el govern i l'oposició i els altres, els contribuents, no pintem una mona. Han pres una decisió que no és de govern, sinó de règim, i es pensen que estan salvats perquè ningú no es queixarà al parlament. Però això no disfressa la realitat, i aquesta és que som davant un error monumental, d'un disbarat tot. Però, a ells, què?

Això sí, després van fent discursos i dient que els preocupa tant el distanciament entre política i ciutadans. Ja poden preocupar-se'n, ja. Com volen que els vegem els qui no transitem per la seua via? Passen anys parlant de despolititzar els mitjans públics, asseguren, des de l'oposició, que quan ells manaran res no serà igual, fan redactar una llei preciosa a un conseller que sempre, com a professor, havia estat modèlic, la vesteixen amb tota la solemnitat del món i executen en públic les frases més altisonants. S'obre una nova era, bla bla bla. I a cop calent maten la llei i validen qualsevol temps passat pactant entre ells, entre ells i prou, que la cúpula de poder de la Corporació, la que n'hauria d'assegurar la independència del poder polític, siga tan política i tan poc independent que fins i tot els més dòcils dels estaments professionals es revolten. Paper mullat, feta la llei, feta la trampa. Però que ells no perden el control, sobretot!, encara que siga al preu de repartir-lo d'una manera més equitativa.

La nova Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals naix, doncs, marcada totalment per la sospita. Per què volem una llei que en proclama la independència, si els qui han estat elegits per garantir-la no ofereixen garantia a ningú? Fets i no paraules, diu el president. Gràcies. Les paraules són una declaració bonica. Els fets fan plorar. Tants d'escarafalls, durant dècades, des de les esquerres, tantes vestidures esquinçades, per a acabar fent aquest bunyol? I contribuir d'aquesta manera a l'embrutiment general és tot quant podem esperar de la nova CiU, que es proclama diferent? Mans netes? Transparència? Democràcia participativa? Si la cosa no fos tan indignant, faria venir ganes de riure.

Mail Obert