Opinió

 

<98/169>

Vicent Partal

03.03.2006

As time goes by...

El temps de negociar l'estatut de dalt s'acaba. Es va arribant a poc a poc a la fi del període previst i, sincerament, fa l'efecte que no ha canviat gens l'actitud de la classe política. Varen quedar desconcertats per la gran manifestació de Barcelona, però immediatament després hem tornat on érem. Molta tàctica a curt terme i poca visió de país. Moltes crides formals a la unitat i vinga travetes per sota la taula. Molts de cops de colze i massa pocs cops de puny. No vull fer el pessimista, però, com en la cançó, 'you must remember this: / a politician is just a politician'.

No és que esperara un gran canvi, però resulta un poc incomprensible, tot plegat. Zapatero promet que aprovarà l'estatut que li arribe del Parlament i ara diu que no va dir allò que havia dit. El Parlament aprova un estatut, diguem-ne interessant, i immediatament el PSC anuncia esmenes. CiU se'n va a pactar a la seua i fa un pacte que no consta escrit. Iniciativa s'hi suma amb entusiasme i aplaudeix en Mas (qui ho havia de dir!), mentre Esquerra se sent descol·locada. I, al capdavall de tot plegat, la presentació de l'estatut a Madrid queda com un record nebulós, com el dia que semblava que érem un país de debò.

Una part del país està molt irritada per tot plegat. Ho dic a tall de pura intuïció: això detecte jo, si més no, en converses, correus electrònics, converses ocasionals. Una part substancial de la nostra ciutadania se sent molt irritada per aquest espectacle trist i per la manera com els nostres polítics acondueixen el procés. Ara, els importa gaire, tot això? No tinc cap prova que així siga. No veig cap indici que la classe política se senta preocupada per una fractura que em sembla important ara mateix i que no farà sinó créixer, si les coses continuen d'aquesta manera. Potser sí que es pensen que no hi ha vida fora del parlament...

Mail Obert