Opinió

 

<97/169>

Vicent Partal

17.05.2006

Passió blau-grana

Una bona part del país viurà tot avui pendent del Barça. La final de la Champions a París ja és un somni col·lectiu que, si acaba bé, portarà anit i demà una autèntica borratxera d'alegria i de passió, bona, sana, fantàstica. És estrany, però és així. Personalment, crec que és bo. És bo tenir passió i expressar-la. És bo gaudir i celebrar. És bo sentir-se orgullós de ser un més amb els altres, agermanat per uns colors.

Hi ha equips de futbol que arriben a ser més que un club. El Boca, per exemple, tot i que costa de saber-ne el perquè. O el vell Ajax, representant de la resistència jueva als nazis. O el Celtic escocès, evidentment. Aquest és, per moltes raons, l'equip del món que més s'assembla al Barça (i ara encara més, amb dues afeccions que adoren Larsson). I quan un club de futbol és capaç de ser com tots aquests, com el Barça, aleshores els seus seguidors poden sentir-se afortunats. Perquè, al plaer del joc, s'hi uneix la força de la comunitat, la tremolor que suscita l'emoció col·lectiva, les pessigolles de la victòria o la fidelitat als colors.

Avui, a l'Stade de France, hi jugarem tots, emperò. N'hi haurà onze o dotze o tretze que jugaran al camp, sobre la gespa, però hi haurà la força i el delit de milions de persones que, simplement, volem gaudir d'una alegria que se'ns ha resistit massa. Només és futbol, sí. Però ens agradaria tant de celebrar-ho plegats a dos quarts d'onze del vespre...

Mail Obert