Un país nou també per a ells

Ahir va ser un dia mogut al parlament. El PP va acreditar quatre personatges a la tribuna de convidats que es van posar a cridar visques al seu país i van alçar el braç fent la salutació feixista. A mesura que s'acosta el 9-N el nerviosisme dels espanyolistes és més evident. També ahir, uns soldats estriparen una bandera i, al parlament mateix, Albert Rivera organitzà un xou mentre parlava la CUP.

Aquests incidents, que en podríem dir de violència menor, cada dia són més freqüents i ho seran més encara, no ens enganyem. Ells, simplement, no accepten que siguem majoria i encara accepten menys que tinguem dret, precisament perquè som majoria, a decidir sobre el nostre país. Calma, doncs.

Calma per dos motius. El primer perquè les provocacions volen fer-nos eixir de la via. Que reaccionem amb violència, que fem alguna cosa que se'ns gire en contra. Cap fred. 

Però sobretot calma perquè tot això que fem ara ja és construir el nou estat i el nou estat no pot ser ni serà nostre, dels del sí. El nou estat ha de ser, és i serà de tots. I ens equivocaríem greument si no ho entenguéssem això. La república catalana serà de tots —inclòs aquest energumen que alçava el braç i cridava visques a Espanya— o fracassarà. És cert que guanyarem nosaltres, contra ells. Però guanyarem per a tots, també per a ells.

I quan guanyem caldrà actuar en conseqüència. Jo no vull un nou estat, una república catalana, que siga com Espanya, que espanyolege. Jo vull una cosa molt millor. I això inclou, evidentment, crear un estat més lliure en tots els sentits, també i molt particularment pel que fa a la llibertat d'expressió.

Cridar visques a Espanya o cremar una estelada simplement haurien de ser formes acceptables de crítica política. I si nosaltres volem ser un país avançat ho hauríem de saber, això, i així ho hauríem d'entendre. Jo vull un país on la llei i la policia protegesquen el dret de fer-ho a qui ho vulga fer. Però sobretot jo vull un país on totes les idees siguen defensables, fins i tot les més abjectes. 

Per això crec que algunes reaccions d'ahir, exigint represàlies o duresa, parlant d'il·legalitzacions, caldria resituar-les. Jo no vull un país de prohibicions, perquè no vull un país solament per a mi i per als meus. Ni vull fer allò que m'han fet. 

(PS. Dit tot això, una altra qüestió, ben diferent, és acceptar que facen què vulguen i on vulguen. Això no. Evidentment que hauria de ser punible qualsevol interrupció de la tasca parlamentària, només faltaria. Però amb indiferència de qui la faça i en nom de què i, sobretot, en proporció a la gravetat dels fets. Jo crec que els partits feixistes han de ser legals però han de ser especialment vigilats perquè qualsevol actuació violenta seua s'ha de castigar de manera rotunda, com s'ha de castigar sense contemplacions la banalització de les víctimes del feixisme i del nazisme. L'una cosa no exclou l'altra. Les idees no s'haurien de perseguir; els fets delictius, sí.)

L'opinió dels subscriptors. 

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Pep Agulló

Començo pel final, Vicent diu: "Les idees no s’haurien de perseguir, els fets delictius sí”, estic d’acord, però en la frase d’abans afirma –en clara contradicció– que "s’hauria de perseguir la banalització del feixisme i del nazisme “ (perquè no de l’estalinisme que la majoria de l’esquerra catalana no ha condemnat mai!!) ? Tot plegat no deixen de ser idees!, o és que farem com l’Estat espanyol que si no condemnes la violència d’ETA en formes part d’ella, i per tant delinqueixes… Això demostra que entrem en una discussió complexa, plena de tons foscos. Pel que fa al tema, el nexe que uneix idees i fets és la violència, per tant si volem discutir quin Estat hem de construir, haurem d’abordar com hem de gestionar la violència de l’Estat que és “connatural" a la seva existència.

Altrament, en aquesta etapa del procés sobiranista, aquesta ferma declaració de principis democràtics que fa Vicent tot referint-se al nou Estat, per tant des d’una posició sobirana de l’ús de la força, és molt diferent d’aquesta mena de pusil·lanimitat de les institucions catalanes vers les agressions sistemàtiques de les forces repressives de l’Estat (policia, jutges,etc…) respecte de ciutadans pel tema de la llengua, dels símbols, de la identitat… Podríem començar a establir les bases de funcionament segons la frase de l’editorial. Però aquí no hi ha ideologia hi ha por, por paralizant que crea una barrera mental que, a alguns, s’els fa impensable la desobediència contra la legalitat espanyola. Darrere un aparent pacifisme, civilitud,… hi ha por i això és infinitament més perillós que qualsevol prohibició de Madrid perquè va al cor de la Unitat tan fràgil. I torno a referir-me a una frase d’en Vicent: "el que estem fent ara ja és construir el nou estat”. ¿Esteu segurs que ho estem fent? ¿Esteu segurs que tindrem coratge de fer aquesta acte de violència de proclamar una DUI? Tindrem ja una Hisenda preparada per quan proclamem la independència? Declarar-la és un tràmit, proclamar-la és funcionar com un Estat propi…Que la tempesta no ens porti pluja de fang.

Francesc Molins

Sí, em sembla un article d'un talant i correcció democràtics exquisits; però no caiguem a la nostra pròpia trampa, que amb el pretext d'aquesta tolerància, permetem impunement la proliferació d'aquests espectacles de signe inequívocament feixista -no vull caure a la temptació d'emprà el mot nazi-,i que sota la pàtina d'un irreprotxable rigor en l'aplicació d'aquesta democràcia, ens menin a permetre capteniments absolutament intolerables, d'aquests personatges en la nostre societat.

Víctor Serra

Totalment d'acord amb tú. Però sobretot hem de fer un país on hi càpiguen tots els que no són indepèndentistes però que tampoc són energúmens com el Sr. d'ahir al parlament, i anava a dir, com alguns representants del PP i C's.
Aquests no independentistes de bona fe, són moltíssims més que els energúmens i l'èxit del procés dependrà de la manera com sapiguem respectar-los i integrar-los. Els altres continuaran fent numerets i provocant, fem el que fem.

Josep Castelltort

Dues frases, si us sembla:

- Les idees no són respectables, les persones sí que ho són. Sempre. Per això hi ha llibertat i per això es pot debatre tot perquè les idees no s'ofenen, només s'ofèn a les persones.
- La mentida no és una idea. 

Aquell rampell de condemnar al que ha posat en dubte o ha discutit "el més sagrat", l'intangible, es el fonament del totalitarisme.

En canvi, la mentida no és acceptable en base a la llibertat d'expressió perquè fa perillar la democràcia. La mentida notòria ha de ser perseguida si pot fer mal, sense privar al mentider de defensar-se amb totes les garanties. Però la democràcia ha d'exigir honradesa en el debat.

És clar que moltes vegades la veritat no és senzilla d'escatir. I sovint està repartida i cadascú en té un tros. Però molt sovint, la mentida és evident i notòria i és notori que alguns mentiders falten a la veritat intencionadament i reiterada.  El polític agafat en mentida ha de dimitir i si no es fa així és que l'edifici està mal construït.

La democràcia, avui en dia, ha de ser forta, perquè una democràcia feble, del tot s'hi val, ens duraria només quatre dies. Les llibertats també han de ser fortes.

No podem perdonar la mentida notòria perquè ens hi va casi tot. 

Josep Usó

Estan molt clars el nervis dels espanyolistes. Es veuen la tronada a sobre. Molt d'acord amb el fet que cal mantindre el cap fred.
Respecte a la segona qüestió, està clar que no s'ha d'il·legalitzar ningú per les seues idees, siguen quines siguen. Castigar pels delictes comesos sí. I jo no sé si aquest "numeret" del Parlament o el de l'estelada s'hauran arribt a conèixer fora, però m'imagine que aquesta mena de comportaments i d'esperpents no deu afavorir massa la causa espanyolista. Enlloc. Perquè anar de la mà de gent així no resulta engrescador. Imagineu-vos aquesta mateixa actuació, amb el braç en alt inclós, al Parlament Europeu. Segurament, el partit que haja acreditat l'energumen hauria d'assumir alguna conseqüència. Aquest també és un tret que ens haurà de diferenciar d'Espanya, d'ara endavant. Amb tot el que està eixint i ningú a la presó, resulta esgarrifós. No deuen ser bona publicitat, per la UE. 
Després de la independència, algunes persones s'hauran d'educar.

Antoni Dalmases

Si ho fem bé, podem fer un país vivible, lliure i feliç.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La república catalana serà la de tots —inclòs aquest energumen que alçava el braç i cridava visques a Espanya— o fracassarà.