Prou conyeta amb els ni-ni...

En campanya sempre hi ha promeses fàcils, i la de repartir diners és la més simple de totes. Fins i tot quan la promesa no té gaire sentit, valga com a exemple això dels diners per als 'ni-ni'...

D'entrada, a mi, el concepte de 'ni-ni' em sulfura. Supose que té l'origen en alguna conya televisiva, però no veig la gràcia d'anomenar la gent jove 'ni-ni': 'ni treballen, ni estudien'. Identificar amb una parauleta de 'showman' aquesta generació em sembla, ben altrament, molt greu. La desocupació juvenil voreja en aquest país el 40%, i això és gravíssim, i no entenc que puga ser objecte de conyeta. O siga: condemnem una generació sencera i no se'ns acut res més sinó fer el gracioset i aprofitar una paraula enginyosa mentre tirem la tovallola a terra? Perquè regalar diners als 'ni-ni' i fer-ne bandera, fer-nos creure que és una gran idea, no és sinó tirar la tovallola a terra i dimitir. Dimitir de les obligacions que tenim com a societat envers els nostres joves. És reconèixer que, ja que la cosa no funciona, més val tapar el forat amb uns quants bitllets en comptes de fer allò que de debò s'espera d'un polític: que canvie la situació de manera que funcione.

Però és que conec molts joves que no són 'ni-ni'. Conec molts joves que treballen i estudien alhora, cobrant sous molt baixos (gairebé sempre sous negres) per feines que ningú no es preocupa de dignificar. A aquesta gent, a aquests joves, la denominació 'ni-ni' els resulta desagradable, frustrant, indignant. Ni s'hi identifiquen, ni els fa gens de gràcia que vulguem identificar la seua generació d'aquesta manera. Saben què els costa, a ells, fer totes les coses que fan al cap del dia, i de sobte se senten desorientats per la demagògia barata que els proposa diners i prou. Per a pagar-se les cerveses potser?

Hem de gastar més diners en els joves? I tant! Moltíssims més. Hauríem de gastar-nos-hi una xifra inimaginable en els nostres estàndards actuals. Això que la nostra societat gasta en els joves, per a millorar-ne les condicions de vida, és ridícul. Hauríem de gastar molt més, però també ho hauríem de fer bé. Perquè ahir, és un exemple, resultava xocant de veure tota la classe política discutint quants diners caldria donar als 'ni-nis', alhora que a la plaça de la Universitat de Barcelona hi havia un bon grapat de doctorands que protestaven perquè els han apujat les taxes acadèmiques. No seria més fàcil de fer menys promeses generalistes i mirar d'arreglar realitats concretes?

I no és que no tinguem on mirar. Hi ha sistemes universitaris europeus que preveuen el pagament d'un sou als estudiants perquè puguen fer una carrera sense haver de robar hores a l'estudi. A Noruega, posem per cas, les beques són universals, però imposen controls regulars de les notes. A Dinamarca l'estudiant que opta per viure sol i estudiar rep un mínim de mil euros el mes, també condicionats a les notes que treu. I alerta: la universitat en tots dos casos és gratuïta; i això vol dir que l'ajut és per a les necessitats quotidianes. A Suècia el sistema és més complicat, però també resol les necessitats diàries dels estudiants. En tots els casos una part dels diners s'han de tornar quan l'estudiant ja és un professional i treballa, però sempre en condicions molt favorables, d'interès zero en alguns casos.

Per això, vist aquest contrast, quan sent el president Montilla que parla, tot cofoi, dels 'ni-ni' i d'oferir-los diners, no puc evitat de pensar en una caritat. Però, quan pense què fan alguns altres països, em ve al cap la justícia, el suport de la col·lectivitat, la inversió en futur. Cosa que trobe a faltar en el nostre empobrit debat.

No pretenc que cap jove no passe dificultats en una època tan difícil com aquesta, però és que jo vull un país ambiciós, amb universitats d'excel·lència que malden per forjar generacions de grans professionals, complint una funció de servei públic. Igualment, vull governs que es gasten els diners, tants com calga, per aconseguir que estudiar siga una feina seriosa i no una font de patiment, i que, per favor, no tracten els joves com a telespectadors d'un 'late-show' que es riu de la pròpia caricatura, sinó com a ciutadans.

No sé si és demanar massa...

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Hem de gastar més diners en els joves? I tant! Moltíssims més. Hauríem de gastar-nos-hi una xifra inimaginable en els nostres estàndards actuals.