Amb tot el meu respecte, per Antonio Gades

Un dels pactes tàcits de la transició ha consistit a silenciar o marginar aquells qui, simplement, mai no han cregut que l'eixida pactada i dòcil del franquisme fóra la millor de les solucions possibles. Antonio Gades era un d'aquests. I ho va ser fins ahir. Per això hi ha qui l'ha presentat, aquestes darreres hores, com un extremista extravagant. Com una raresa. Com un romàntic. És una manera de fer caricatura, un darrer intent d'assimilar un revolucionari, un home que sempre va saber d'on era i d'on venia. Un home, a més, que sempre va donar suport a l'independentisme, fins i tot encapçalant, en una ocasió, la candidatura alacantina del BEAN. Lamente molt de no poder coincidir amb alguna de les seues certeses. M'agradaria creure, per exemple, que Cuba continua essent una revolució. Però no puc. I és precisament des de la discrepància que em lleve el barret davant un home que va creure en la seua dignitat i en la de tothom. D'un home que va fer mans i mànigues per ser feliç i ajudar-nos, a tots, a ser-ho.
D'Antonio Gades vull remarcar l'actitud vital, l'honradesa i la rebel·lia. I ho vull fer avui per retre-li un homenatge, que de passada abrace tots els extravagants enfosats per la ridícula transició que no sabérem fer millor. Començant, potser, pel seu estimat amic Ovidi Montllor.
Antonio Gades, crec que el vaig veure una vegada i prou. A l'esplèndid Mas Sopalmo d'Alcoi, refugi i quarter general d'Antoni Miró. Era de nit, en un sopar d'una colla de gent, entre la qual, boirosament, em sembla recordar que hi havia en Pep Guia i no sé si en Gonçal Castelló també. Després, no hi he tingut cap més tracte, però aquella nit em va impressionar. Jo tenia el clixé imbècil contra el ballador flamenc i vaig trobar un home intens. Des d'aleshores les poques voltes que he vist alguna informació sobre seu, alguna entrevista, les he llegides delerosament. I he constatat que continuava al mateix lloc.
Hi ha qui diu que això és manca de capacitat d'adaptació. Però no diuen que adaptar-se significa, per exemple, acceptar que notables franquistes com Fraga Iribarne o Martín Villa continuen manant. Hi ha qui es pensa que s'equivoca no veient com ha canviat el món. I n'hi ha que consideren, amb la mateixa lògica implacable, que el mur de Palestina ja no significa res ni és comparable al de Berlín o que la invasió de l'Irac és justificada. Hi ha qui es creu que se n'han de tenir ganes, d'obligar-se a ser tan coherent en tot, quan, la vida, la presenten tan fàcil i senzilla. I molts obliden, precisament, que l'home coherent ho és, primer de tot, amb si mateix. Com va demostrar Antonio Gades.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet