Opinió

 

<92/169>

Vicent Partal

29.10.2010

Mireu el Sàhara

Les tendes es drecen al desert des del 9 d'octubre. Vint mil saharians desafien l'ocupant marroquí a les portes de la capital i tornen a dir-nos que no s'han rendit. Després de trenta-cinc anys de conflicte no tenim el dret d'aclucar els ulls i de desentendre'ns-en. Entre més raons, perquè la responsabilitat de la descolonització és, encara, en mans del Regne d'Espanya.

De primer, va ser la guerra, la vergonya d'abandonar-los. Varen ser els murs, el silenci prolongat. I és el repetit canvi de camisa de tots els qui, en arribant al govern, no veuen sinó el Marroc, plantat al davant, i negligeixen la responsabilitat que tenen envers els saharians. I ara és, fins i tot, la temor d’enfrontar-se amb la població immigrada.

Però tot això no pot justificar el silenci ni la inacció. La República Àrab Sahariana Democràtica fou envaïda aprofitant que Franco es moria al llit i que Juan Carlos era la poca cosa que era. Però l’ONU continua considerant l'estat espanyol la potència colonial responsable de facilitar l'accés a la independència del Sàhara. Amb aquella acció del 1975 el govern del Marroc va jugar fort i, aparentment, ha guanyat durant dècades. Aparentment, només.

Perquè avui sabem que no solament hi ha la resistència dels camps d'Algèria, la dels exiliats que patrullen extramurs des de Tinduf. Hi ha també, cada vegada més visible, la resistència democràtica interior, la dels manifestants i de les tendes plantades, la de Haidar i de Zuber Elgarhi, el jove de catorze anys assassinat aquesta setmana per la policia del rei Muhàmmad. El seu clam, nosaltres no podem deixar d'escoltar-lo. De primer perquè el nostre país els ha d'escoltar tots, però després perquè, mentre siguem ciutadans de l'estat espanyol, som corresponsables del fet que tota una nació continue vivint, trenta-cinc anys després, en guerra, ofegada per la repressió, allunyada de sa casa i amb la dignitat violada.

Mireu el Sàhara. Ens necessiten.

Mail Obert