Diputats

Diputats d'Esquerra Republicana i de Convergència i Unió acudiren dissabte a la porta del parlament per rebre els manifestants de l'Acte de Sobirania. Fou un gest apreciable, oimés que el parlament havia despatxat la Iniciativa Legislativa Popular sobre el referèndum d'autodeterminació amb una explicació massa pobra. Per comptes d'argumentar que era mal presentada, que hi havia signatures impossibles o que no podien acceptar signants de fora del Principat, digueren que era una petició contrària a la legalitat i això fomentà un enuig clarament expressat en la manifestació. Tot i així, tant ERC com CiU saberen trobar la manera de no distanciar-se massa de la demanda dels concentrats. No feren sinó un gest simbòlic, és cert, però, si més no, i gràcies a aquest gest, no s'han enfonsat els ponts.


L'efervescència d'això que en diuen el tercer espai sobiranista és molt notable aquests darrers mesos. ERC i CiU proven de consolidar-hi presència o d'imposar-hi la seua direcció del sobiranisme, i segurament que volen evitar més fraccionaments de vots. Els republicans sembla que vulguen defugir ara l'obseqüència obsedida al PSC que tant de mal els ha fet, i la CiU d'avui encara és la més sobiranista de la història. Però cap d'aquests dos partits no satisfà gens un nucli de gent molt activa, especialment via internet, que reclama més acció i més directa. I és d'ací que pot nàixer un tercer espai sobiranista. També hi ha, ben cert, els sobiranistes d'ICV, però es veuen poc, i hi ha la CUP i l'esquerra independentista tradicional amb una aposta que sembla molt treballada sobre el seu futur immediat i que no cerca, encara, el Parlament. Però, al marge d'aquests grups, l'efervescència és intensa, i no únicament per Joan Carretero, encara que Reagrupament siga ara mateix el projecte més sòlid dels que aspiren a omplir aquest buit.

Les plataformes nascudes a internet també tenen un paper determinant. L'èxit de la concentració de Brussel·les i un seguit d'iniciatives llançades des de la xarxa de fa temps sembla que alimenten la idea que alguna d'aquestes accions pot esdevenir alguna cosa més. Si acaba naixent, d'un lloc o d'un altre, un tercer partit sobiranista, no puc sinó dar-li la benvinguda. Crec que som en un moment en què la dispersió no és necessàriament una mala notícia. Però sí que em preocupa que no es faça encara més gran la fossa que separa els polítics dels desencantats de la política. Que es faça tan gran que el tercer espai sobiranista acabe esdevenint un espai contra els partits. Sense matisos.

Amb motius o sense, en una democràcia europea això fóra un gran error. Fer créixer un sentiment contra la política i el parlament, encara que hi haja raons per a enervar-se, únicament ens menaria a una paràlisi política, ara precisament que una part notable del país sembla més convençuda que mai que no se'n pot fer res, del projecte autonòmic, i que, per tant, pot abonar solucions polítiques noves, si ningú li'n proposa cap. És exactament per això que em vaig alegrar del gest dels diputats de CiU i ERC. Perquè, si la marxa tingué en cap moment un aspecte tot-o-resista, amb aquest gest el van esborrar prou i ens van tornar a la realitat. És a dir: la independència és possible i no depèn, al cap i a la fi, sinó de nosaltres mateixos, de la nostra voluntat. Però ha de ser el parlament (haurien de ser els parlaments) que dirigesca el procés, si volem que Europa entenga què demanem i puga, fins i tot, donar-hi suport.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet