Hi ha full de ruta, però ningú no l'ha escrit

El president del govern espanyol va dir ahir al vespre, en una entrevista a TVE, que, si hi havia la més mínima oportunitat de trobar un final a la violència d'ETA, l'aprofitaria. En el context era obvi que parlava d'un final dialogat. Més lluny va anar encara quan va encadenar dos objectius: posar fi a la violència i trobar una fórmula que eleve clarament el grau d'autogovern i que alhora acomode Euskadi (i el Principat) dins l'estat espanyol. No crec que hi haja cap full de ruta escrit, però em comença a semblar clar que els uns i els altres proven d’escriure’n un. I que ja saben què ha de dir...

La perplexitat que alguns periodistes van manifestar en l'entrevista, per les moltíssimes coses que han passat en una setmana, fa que vegem totes les portes que s'han obert a Euskadi amb una certa estupefacció. Endreçant els fets, tanmateix, sembla que aparega un nou marc, prou definit, en el qual tots els protagonistes van fent la part que els correspon en la lògica que tothom suposa. Es podria dir que hi ha un full de ruta informal. Que ningú no l'ha negociat, però que, en canvi, tothom sap en què consisteix, sap què s'espera de cadascú i sap cap on cal caminar.
Enfocant-ho així, la política internacional ens ensenya moltes coses. Des del dia que es va signar l'acord de pau al nord d'Irlanda, per exemple, és una obvietat que l'IRA no es desarmarà mai i que, en canvi, cada setmana sense atemptats que passa l'exigència del desarmament va perdent més i més importància. A la inversa, tots sabem que no hi ha solució del problema entre israelians i palestins que no assumesca la capitalitat conjunta de Jerusalem. Què vull dir amb aquests dos exemples? Que les solucions solen ser molt evidents, quan et distancies de la polèmica diària. Però que el temps compta i que compta molt. A vegades, per més que tothom sàpiga on és la solució, encara no pot abordar-se perquè el temps no és madur.
En el cas basc hi ha coses que són evidents, i la principal és que sembla que ara siga el moment en què tot és possible.
També són clares les claus del diàleg. Per exemple, tenim el descontentament d'una part majoritària del país sobre l'estat de les autonomies, que fa impensable cap solució que no implique un canvi substancial en la relació dels poders central i basc. Però també és impossible de proposar la independència, perquè una part notable de la ciutadania la rebutja. Hi ha la presència d'ETA, que fa esclatar un cotxe bomba per recordar que encara existeix, i que ho fa conscient que, en aquest nou marc, una bomba sense víctimes mortals és acceptable per l'altra part (tal com ha demostrat la moderadíssima reacció política subsegüent). Hi ha la disciplina del món abertzale, que fa creïble la declaració d'Anoeta i les preses de posició d'Arnaldo Otegi (que assumeix la possibilitat de ser el Gerry Adams basc per segona vegada en pocs anys). I hi ha, sobretot, el nou estatut basc amb l'enorme càrrega política que porta. I és que la histèria anti-Ibarretxe ha fet que semble que el nou estatut siga la independència dels bascos, quan en realitat és una nova fórmula d'encaix amb Espanya, que segurament és la més viable, si cessa la violència. No perdre de vista aquest detall és molt important, perquè la forma del pla no serà acceptable, ni acceptada, però segurament que no hi ha cap més solució que acceptar-ne el fons.
Hi ha més coses encara. L'estat podria assumir que no hi haja un desarmament formal, sempre que ETA no pretenga parlar de política. Amb ETA, s’hi parlarà de la manera d’alliberar, a poc a poc, els presos, i de les garanties de no tornar a fer servir les armes. De res més.
Amb tot això, perd importància saber si ja hi ha converses formals o no, i qui les té, aquestes converses. No és aquesta la qüestió.
Ahir Zapatero parlava com si negociara. El cap de setmana era Otegi qui ho feia. I el PNB recorda sempre que són ells qui han desencadenat aquesta situació amb la proposta de nou estatut.
Allò que importa, per tant, és que, sobtadament, tothom sembla que haja entès que és possible de posar fi a la violència i fer-ho de seguida. Encara més: tothom veu clarament què ha de fer. Tothom sap quina part té en el full de ruta que segurament ningú no ha escrit encara. Zapatero va dir ahir que no hi hauria ‘loapa’ perquè es tractava d'ampliar l'autogovern i no pas de retallar-lo. Va separar el problema basc i el del Principat de tots els altres. Va ser molt raonable i comprensiu. I va vincular la pau als canvis polítics. Com que ETA també ho ha fet, les condicions ja hi són. Ara sols cal demanar prudència, discreció i sort. A tothom i per a tothom.

(El lector notarà una diferència important entre l'article d'ahir i el d'avui. Solament puc dir que les hores passen molt ràpides i que els canvis es precipiten, també en les anàlisis, a mesura que van apareixent novetats.)

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet