Una proposta concreta als diputats catalans

El nou cop del Suprem espanyol contra la llengua fa mal. Irrita molt. Irrita pel que representa de consolidació del supremacisme lingüístic a nivell legal: ells no pararan fins que acaben amb la normalització del català, i tots sabem que aquest és el seu objectiu. Irrita també perquè torna a demostrar que amagar el cap sota l'ala no val per a res: ja ho sabíem que això seria així i ja sabem que serà molt pitjor encara. De què valen avui aquelles declaracions i aquells titulars periodístics que asseguraven que la immersió era garantida? I irrita, sobretot, per la passivitat i la ineficàcia de la classe política catalana. Què faran ara? Gesticular? Fer declaracions? I de què servirà això quan d'ací a uns quants mesos una nova sentència seguisca retallant l'àmbit legal del català?

El govern té un ritme i un pla que no vol moure. Diuen que ara toca la hisenda pròpia i intenten obviar el que està passant amb la llengua. Però el fet és que està passant. I ara ja és molt clar que, supeditats per l'estratègia del pacte fiscal, el govern no farà cap gest de força. Abans de l'estiu perquè ha de crear el consens i després de l'estiu perquè haurà de negociar-lo amb Rajoy, malgrat que tots sabem que no existirà mai. La reacció, per tant, no vindrà per ací.

Tots sabem, però, que la independència o l'ha de proclamar el govern o l'ha de proclamar el parlament. I és evident que la irritació que es detecta té a veure amb la incapacitat visible de ni tan sols fer un gest que demostre que hi ha un límit. Si no podem comptar per això amb el govern, la pregunta és: podríem comptar amb el parlament?

Ja ho sé, que els diputats els trien els partits. I que s'hi deuen. Però els diputats tenen també una responsabilitat personal i és a aquesta a què apel·le. I en aquest sentit m’atrevisc a formular una proposta concreta. En un reportatge fet per la revista El Temps el desembre de 2010, dels 135 diputats del parlament de Catalunya, 58 es declaraven obertament independentistes (43 de CiU, 10 d'ERC, 3 de SI, una d'ICV i Joan Laporta). Per a proclamar la independència en calen 67. Per tant, només nou més. I hi ha 28 diputats més de CiU i ICV que no se'n declaren però que cal pensar que podrien ser-ho. I vés a saber si encara se'n sumaria algun més.

La proposta per a això és simple: que es reunisquen tan aviat com siga possible aquests 58 diputats que ara ja es declaren independentistes, i que són de cinc partits diferents, i que parlen. Que es reunisquen en seu parlamentària, amb la solemnitat que cal, i que comencen a estudiar com podem arribar a la independència. I que ens ho expliquen. Que posen fil a l’agulla i que intenten convèncer els nou que els faltarien.

No els demane desobeir els seus partits i les seues direccions. No veig per què una reunió com aquesta, un procés com aquest, hauria de ser interpretada com que anava contra ningú. Els demane que construïsquen un camí i ens l'expliquen, simplement. Perquè necessitem notícies positives i constructives i les necessitem ja. Perquè no podem continuar rebent cops i més cops i no reaccionant. I perquè estem molt cansats. I, sí, profundament irritats també.

(Ah! I que no obliden, els diputats, que l’atac és contra el país sencer, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó...)

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Que es reunisquen tan aviat com siga possible aquests 58 diputats que ara ja es declaren independentistes, i que són de cinc partits diferents, i que parlen. Que es reunisquen en seu parlamentària, amb la solemnitat que cal, i que comencen a estudiar com podem arribar a la independència. I que ens ho expliquen.