Opinió

 

<88/169>

Vicent Partal

22.06.2012

Quan pensem com si fórem esclaus

El problema som nosaltres. Ahir la Unió Europea ens va donar una lliçó sobre la llengua i, per a sorpresa meua, mig país, començant pel govern, ha reaccionat amb una tebiesa que tan solament s’explica com el reflex tenebrós d’una mentalitat subordinada, d’esclaus.


Europa diu que no discuteix en quina llengua es dobla o subtitula. Que si la llei catalana diu que és el català, doncs és el català. Però a continuació avisa que, si això és així, l’espanyol ha de ser considerat en peu d’igualtat amb els altres idiomes europeus i no pot tenir els privilegis que la llei de cinema li atorga.


L’argument és un clàssic de la construcció europea: es respecta l’especificitat local, però després l’estat al qual pertanys és secundari perquè cal assegurar la igualtat de tots els europeus, com a principi fonamental. Traduït al cas que ens ocupa: si la llengua del país és el català, aleshores és aquesta llengua la que marca la diferència, la barrera natural del mercat propi. Però, acceptat això, tota la resta del mercat europeu és un, i el mercat és Europa, no l’estat espanyol. Si s’han de doblar els films originalment en danès, també s’han de doblar els films originalment en espanyol. I si no es doblen els films en espanyol, tampoc no s’han de doblar els films en danès. Per què? Per la senzilla raó que discriminar positivament l’espanyol no es justifica, si la llengua del país és el català. Per nosaltres --ep ho diu la Comissió!--, l’espanyol hauria de ser com el danès. Perquè es justifica l’excepció cultural pròpia, que les empreses en català tinguen un avantatge cultural, però no es poden tolerar excepcions que trenquen el mercat europeu amb el tracte de favor a uns que no són tu.


L’argument és excepcionalment valuós per a nosaltres. Però, curiosament, la reacció a una norma tan lògica i sensata ha estat poruga, tímida, acovardida. La Unió Europea ens demana que pensem com a europeus que som i nosaltres, no tots però una part important, reaccionem pensant com a petits-espanyols.


I ací és on la trama apareix nítida: la gent que no celebra aquesta decisió europea i troba que cal continuar donant prioritat a l’espanyol és simplement perquè no s’imagina el nostre país sense l’espanyol o al marge de l’espanyol --que equival a dir que no es pot imaginar la nostra cultura com una cultura normal. Simplement, no pot imaginar el català com una llengua plena i el veu, potser inconscientment, com un idioma indestriablement enganxat i subordinat a l’espanyol.


D’això, se’n diu diglòssia, i els sociolingüistes ja fa qui-sap-lo que en parlen. I el fet que comentem, per cert, és un retrat magnífic per a aclarir que això del bilingüisme és una ensarronada interessada: les persones podem ser multilingües però les nacions no ho són. I els rars, vist des d’Europa, són els qui no entenen un precepte tan senzill.



PS. I el francès? Ho vaig escriure quan es va aprovar la llei i ho torne a dir avui. El fet que es faça excepció de l’espanyol i no del francès és una prova més de la mentalitat espanyola que impregna la llei. Perquè, posats a acceptar que els catalans parlem, tirant baix, dues llengües, n'hi ha que tenim l’espanyol, però n'hi ha que tenen el francès. Ah!, però, el francès, el parlen fora d’Espanya… Ve't-ho ací!

Mail Obert