Opinió

 

<88/169>

Vicent Partal

13.09.2011

No som on érem: ja som lluny

Vaig a la concentració davant la casa de la vila. I en acabar un lector, que va acompanyat de dos fills menuts, em diu que li fa molta ràbia haver d'anar a aquests actes perquè el seu pare ja l'hi feia anar, a ell, i ara ell hi fa anar els seus fills. 'No hem avançat gens', em diu. 'I ara!', li responc. De cap manera no som allà on érem. Hem avançat tant que la llibertat és tangible per primera vegada des de la proclamació de la república. I això no és poc.

L'entenc, tanmateix. Fa mandra haver de moure's encara per coses que ja reivindicàvem fa trenta anys. No tan solament la llengua i l'escola. El tren entre València i Barcelona d'amplada europea. O poder veure TV3. O uns serveis d'ensenyament i de sanitat públics de qualitat. O...

Però aquesta mandra comprensible no ens ha de fer oblidar que aquest país, encara no imparable, ja no és el país que els anys vuitanta i noranta se sentia còmode amb si mateix, formant part de l'Espanya moderna. i més o menys plural, del felipisme. O el país que, il·lusionat, parlava, els sentanta, cada vegada més, de la 'fraternitat dels pobles d'Espanya' i cada vegada menys del dret d'autodeterminació.

Dècades d'esforç espanyol per fer-nos sentir com a casa s'han ensorrat en un parell d'anys com a molt. I ara, amb una naturalitat sorprenent, el país va assumint, cos a cos, mirada a mirada, que la independència és el pas que cal fer. I això és anar molt lluny. I ja hi hem arribat ja. Hi som.

A mi, em desconcerta l'esforç que fan molts polítics, cada vegada que hi parles, per dir-te que en realitat encara no estem preparats. Darrerament fins i tot és impressionant la nòmina de polítics independentistes que repeteixen aquesta lletania. I què voleu que us diga? Jo l'hi veig, preparat, llest i disposat. Hi insistesc: per primera vegada des de l'any 1936, si es donen les circumstàncies propícies, tenim motius per a pensar que podríem esdevenir, ni que siga al Principat, un nou estat europeu. I això és anar molt lluny. I ja hi hem arribat. Hi som.

Hi ha un llibre que sé que mai no podré escriure. He viscut com a periodista molts processos d'independència i he après algunes coses concretes sobre la manera com passen. M'agradaria de tenir temps i calma per a poder-les explicar en uns quants centenars de pàgines, però m'he de conformar amb fórmules com la que diré ara ara: crec que mai no he vist arribar la independència d'un país de la manera que els seus independentistes l'havien planificada. Però la cosa important és que, quan l'oportunitat s'ha presentat, no l'han deixada escapar perquè sabien, n'eren ben conscients, que aquella, exactament aquella, era la solució.

I és aquesta consciència que el país, una part suficient del país, ja té. I això és haver anat molt lluny.

Mail Obert