Opinió
-
El poder d'un símbol
Vicent Partal
17.12.2010
-
Calia?
Vicent Partal
15.12.2010
-
A Berlusconi, no el tomba ni la dreta
Vicent Partal
14.12.2010
-
Un començament esperançador
Vicent Partal
13.12.2010
-
Els amics de la Xina
Vicent Partal
10.12.2010
-
No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia
Vicent Partal
04.12.2010
-
La Ford no canta l'himne
Vicent Partal
03.12.2010
-
Abans privat que no pas català
Vicent Partal
02.12.2010
-
Repensar el PSC
Vicent Partal
30.11.2010
-
Un mandat clar
Vicent Partal
29.11.2010
-
Propaganda i vots
Vicent Partal
26.11.2010
-
El dia 29
Vicent Partal
25.11.2010
-
Una seqüència de fets molt preocupant
Vicent Partal
23.11.2010
Vicent Partal
16.02.2011
No ho pagarà ningú?
El 20 de març de 2003 una força multinacional capitanejada pels Estats Units va envair l'Irac. Des d'ahir, menys de vuit anys després, ja sabem, sense ni una ombra de dubte, que és cert allò que molts havíem sospitat aleshores: que totes les proves de l'existència d'armes de destrucció en massa eren mentida. Bush, Blair o Aznar haurien de pagar per això.
La història publicada ahir per The Guardian és demolidora. Curveball, el 'confident iraquià de gran nivell', la història del qual Collin Powell va detallar com a autèntica en una dramàtica intervenció davant les Nacions Unides, diu ara que s'ho va inventar tot. Tal com sona: s'ho va inventar tot. Que no hi havia armes de destrucció en massa, les que ens havien anunciat els presidents de les Açores i que, és clar, no van aparèixer després de la invasió. Si no existien, com havien d'aparèixer...
Aquest testimoni, ara desmuntat, i més 'proves' semblants foren esgrimits per George Bush i Tony Blair, també per Aznar, com a argument d'una invasió discutida per la comunitat internacional i que ha causat, segons la majoria d'estimacions, no pas menys de cent mil morts.
Curveball, el nom autèntic del qual és Rafid Ahmed Alwan al-Janabi, diu que es va sorprendre molt quan va veure que feien servir la seua informació com a argument de l'atac. Però el fet és que aleshores va callar i no va dir res, cosa que desqualifica de sobres la seua posició. Sobretot ara quan hom podria pensar que això exculparia els dirigents polítics de tota responsabilitat. Possibilitat de la qual discrepe.
En primer lloc, perquè érem molts els qui desconfiàvem d'aquelles informacions, tants que algú s'hauria d'haver preocupat de contrastar a fons un relat tan qüestionat i tan poc sòlid. Especialment, vist que no solament érem escèptics els qui criticàvem la guerra. Tyler Drumheller, cap de la CIA a Europa, ja va explicar fa molt que havia aconsellat la Casa Blanca que desconfiàs de Curveball. Però no en van fer cas. Com tampoc no va fer cas, Blair, dels avisos del seu servei secret, que li deia que tot allò no tenia gens de contrast real i que els semblava poc creïble. O encara, i això és molt pitjor, com sembla que ho sabia Donald Rumsfeld, o això diu en les seues memòries, quan afirma, com si res, que era conscient de la no-existència d'aquestes armes.
Discrepe, per tant, dels qui voldrien exculpar els Bush, Blair o Aznar, però ho faig sobretot perquè crec que, en la més elemental decència moral i política, no es pot permetre que ningú no pague per un error d'aquest volum. Per un error de conseqüències tan greus. I que conste que no ho dic únicament pensant en els iraquians, víctimes principals de l'engany. Ho dic pensant en nosaltres.
No fa ni vuit anys que els nostres governs, alguns, van participar en això que, en el millor dels casos, fou un engany important i, en el pitjor, una conspiració monstruosa. Engany i conspiració que anaven contra nosaltres, que erosionen gravíssimament els principis democràtics. Amagant o tergiversant informació fonamental en un afer d'una gravetat excepcional allò que en realitat feien era burlar la democràcia, burlar-se dels ciutadans. I si deixem passar això, si deixem que ningú no pague per aquesta guerra inventada, quin serà el pròxim engany a què ens sotmetran, quina serà la pròxima conspiració? I amb quina cara ens hi oposarem?
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015