Opinió

 

<86/169>

Vicent Partal

18.04.2011

El meu país

Només era una manifestació, dissabte a València. Una més, si voleu. Gran, enorme, clara i contundent. Però una manifestació de repudi, a la contra. Contra el govern valencià, contra un president que molts voldríem veure a la presó. I tanmateix aquell era el meu país.

Quan Lluís Llach va començar a cantar vaig veure gent que plorava. Enrabiada perquè trenta anys després havíem de continuar cantant les mateixes cançons i encara havíem de demanar la cosa més senzilla i elemental de totes, la democràcia.

Al País Valencià la democràcia és un concepte feble, en perill. Ho vam tornar a veure en la manifestació, amb Llach havent de cantar dalt d'un camió, però sobretot amb la policia negant-se a tallar els carrers i obligant els manifestants a marxar cap al gruix de la gent entre cotxes naturalment indignats. A València, efectivament, el PP es creu que els qui no pensem com ells no tenim drets. En una democràcia això és inconcebible.

Però, malgrat tots els obstacles, al carrer es van trobar desenes de milers de persones contentes, decidides, alegres de trobar-se tants i tants, de posar cares, veus, sons i colors al País Valencià que no és un cau de lladres.

La riuada de gent de dissabte ens hauria de convèncer, als valencians, que la resignació no és pas l'única manera de passar els dies. Entre les torres de Quarts i les de Serrans hi havia una excel·lent primera matèria, capaç de fer de les nostres comarques l'antítesi del ridícul que som ara. Aquell País Valencià, el meu, és el que podria canviar. Cal creure-s'ho i cal saber com fer-ho. Però no podem ignorar que érem molts i que allà hi havia la llavor d'un futur més digne.

Mail Obert