Sense Zaplana

Aquest cap de setmana s'ha confirmat la marginació (esperem que final) de Zaplana de la vida política valenciana. El congrés del PP ha deixat clar que l'ex-president ha perdut la batalla amb Francesc Camps, batalla que havia volgut presentar amb totes les armes. No sé si Camps sabrà espolsar-se, ara, la síndrome Zaplana del damunt i capgirar el seu partit. Però pitjor que Zaplana, per més que ho intente, no podrà ser-ho.
L'arribada de Camps a la presidència de la Generalitat va despertar molta curiositat. La seua actitud, les seues primeres declaracions i mesures varen fer pensar a molta gent que el PP valencià podia abandonar el zaplanisme. Va ser especialment significativa la Declaració d'Ares, que semblava prefigurar un PP ‘valencianista', a l'estil del 'galleguisme' del PP gallec. Després va arribar l'11-M, la derrota del PP a l'estat, i Zaplana, perdut el poder pel qual havia abandonat la Generalitat Valenciana, va començar a moure peces per desbancar Camps i posar la seua gent al capdavant del partit.
Hi ha qui diu que l'enduriment del discurs de Camps d’aquests darrers mesos, en les qüestions de l'aigua i de la llengua, responia més a una tàctica per a frenar els zaplanistes que no a res més. Si era així, si aquesta era la seua intenció, aviat s’haurien de notar canvis, distensions o fins i tot mesures positives que haurien de capgirar el discurs tremendista i victimari del PP valencià, acostar-lo a la realitat del país i posar fi a l'amiguisme econòmic i a la barbàrie ecològica que ha definit l'era del 'cartagenero' Zaplana. A mi, personalment, em costa de creure que puga haver-hi un PP civilitzat a València. Però, si hi fos, seria una notícia bona per a tothom.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet