La Caixa i Carlos Slim

La Caixa serà un banc d'ací a quatre dies, i just en aquest moment l'entitat anuncia uns acords amb Carlos Slim, l'home més ric del món, uns acords que el fan entrar en l'accionariat de Criteria i que l'asseuran al consell d'administració del nou banc de les torres negres.

És el joc, evidentment: si ell hi posa diners, en rep contraprestacions. I jo no tinc res a dir sobre el negoci dels altres. Però he de reconèixer que em neguiteja aquesta amistat i que el protagonista em causa una sensació estranya.

No per res en especial. Però em preocupa molt que cada vegada més els més rics vinguen de països on la riquesa és mal repartida (Mèxic per exemple), on la democràcia és una vaguetat (posem per cas Qatar), on totes dues coses se sumen (posem Mèxic o Qatar). I em preocupa perquè ací sé com guanya diners la gent, però allà les coses són molt més complicades.

De Carlos Slim, en sé poques coses: les que explica la premsa internacional. Diuen que ara s'ha tornat un gran filantrop, cosa que em sembla magnífica. I sé que ha fet un museu molt interessant. Però com ha arribat a ser l'individu amb més diners del món, venint d'un país, Mèxic, on la meitat de la població viu sota el llindar de la pobresa? Aquesta és la pregunta que em faig.

La seua empresa principal, Telmex, controla el 90% del mercat de telefonia fixa de Mèxic (Slim deté el 49% de l'empresa), un país on la mitjana dels ingressos per càpita no arriba als 15.000 dòlars l'any, però Telmex hi aplica tarifes que són de les més altes del món (segons que explica l'OCDE). Com és fàcil de suposar, Telmex era l'antiga telefònica nacional, oportunament privatitzada en favor seu, en un país on la política ho és tot, tret de clara. I al costat de Telmex Slim també controla la principal companyia de telefonia mòbil, amb un monopoli igual d'abassegador. Ara sembla que els tribunals mexicans han començat a mirar-se això de Telmex, però quan totes les companyies mexicanes i internacionals han desistit de competir-hi, acusant Telmex de ser un dels monopolis més durs del món i més protegits pel govern.

El Wall Street Journal escrivia, fa poc: 'No podeu passar unes poques hores a Mèxic sense que alguns dels diners que us hi gasteu no vagen a parar directament a la seua butxaca', a la butxaca de Slim, que l'article anomenava Mr Monopoly. N'hi ha prou de dir que els seus ingressos equivalen al 7% del Producte Interior Brut, un percentatge que ni en somnis no podria tenir cap milionari d'un país normal, regulat, del primer món.

Explicat gràficament: en un sol any, el 2010, la fortuna de Slim va créixer de vint mil milions de dòlars, i això és el doble dels diners que tot Mèxic guanya amb el turisme.

La salut financera de Slim resta, per tant, fora de dubte. El seu imperi són més de 220 empreses que van des de les elèctriques a les autopistes i des del tabac a la telefonia, empreses que representen la meitat del valor de la borsa mexicana. Aquests tres últims anys la seua fortuna ha crescut d'una manera exponencial, tant que li ha permès fins i tot de convertir-se en el segon accionista del The New York Times o d'adquirir, ara, una notable participació de Critèria, i a partir d'aquí, del nou banc de la Caixa.

I aquest és el meu motiu de preocupació. Em demane en veu alta si el model de la Caixa és aquest tipus d'inversor, originat al tercer món, fet ric a tota velocitat, amb clares complicitats polítiques poc democràtiques i gens comparables amb els valors tradicionals de les empreses del nostre país. És veritat: ell hi aporta diners, com els del Barça de Qatar, que arriben en un moment en què ningú més no en té. Però vol dir això que no ens hem de fer preguntes?

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Em preocupa molt que cada vegada més els més rics vinguen de països on la riquesa és mal repartida i on la democràcia és una vaguetat.