Opinió
-
El peculiar ascens de Ciutadans a Espanya
Vicent Partal
18.03.2015
-
Un avís des de Washington
Vicent Partal
17.03.2015
-
A treballar nit i dia
Vicent Partal
16.03.2015
-
La batalla internacional
Vicent Partal
13.03.2015
-
Un gest potent en favor del procés
Vicent Partal
12.03.2015
-
Diner criminal
Vicent Partal
11.03.2015
-
El país més excels (Ovidi 2)
Vicent Partal
10.03.2015
-
El país més miserable (Ovidi 1)
Vicent Partal
09.03.2015
-
Il·legalitzar els partits catalans
Vicent Partal
06.03.2015
-
Rita Barberà o la indecència política
Vicent Partal
05.03.2015
-
Apologia del coratge personal
Vicent Partal
04.03.2015
-
El Partit té por
Vicent Partal
03.03.2015
-
Piñol i les armes de cadascú
Vicent Partal
02.03.2015
Vicent Partal
30.12.2014
Grècia com a simptoma
Els europeus algun dia haurem de reconèixer als grecs que han hagut d'aguantar la pitjor part de la crisi, gairebé tots sols. La Unió Europea va decidir de sotmetre'ls a un estat de xoc econòmic que després ja no ha gosat aplicar enlloc més. El resultat és una autèntica ruïna col·lectiva de molt mal resoldre.
Grècia és, doncs, un símptoma per a Europa. Podem discutir durant hores sobre el mal funcionament de l'estat grec. Podem repassar totes les trampes que han fet els governs grecs. Podem omplir-los de crítiques despietades. Però això no canviarà res. I no totes les crítiques són justes.
Moltes sí que ho són, però no es pot passar per alt ni minimitzar la complexitat d'aquest país. Una dada simple: Grècia té milers d'illes, 226 de les quals amb una població significativa. I la llum, l'aigua, la benzina, el transport, els metges o els mestres, els preus i els serveis, han de ser iguals per a tots els grecs, visquen a Atenes o a l'illa més remota. No seria acceptable altrament. Doncs no costa pas gens d'entendre que tot això fa molt difícil la logística de l'estat grec i que té un gran impacte sobre les finances públiques del país.
Els grecs han fet coses malament. Però no són uns dolents com els pinten ni res no és tan senzill. Els grecs han suportat unes condicions infinitament pitjors que les nostres i, aquests últims anys, l'única cosa que ha canviat realment per a ells és que s'han trobat una retallada dràstica dels serveis públics, dels sous, públics i privats, i de les pensions. Per això faríem bé de veure en Syriza, més que uns revolucionaris --que ja no ho són--, la darrera oportunitat.
Des de Grècia tenen tot el dret del món d'interpel·lar-nos, als altres europeus. Segons els pares fundadors de la Unió, la unitat d'Europa era la condició per a crear un espai de pau, d'estabilitat i de progrés econòmic i social al conjunt del continent. Expliqueu-ho als grecs d'avui, això. Val més que reconeguem que el seu fracàs no és seu, sinó nostre. De tots.
L'opinió dels subscriptors.
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Victor Serra
La situació grega és l'exemple del desastre que ha sigut la UE i en general el món occidental en els darrers anys desde que l'economia financera es va imposar a la real. Es cert que els governs grecs han enganyat, han falsejat dades, han gestionat terriblement malament, i que el seu sistema fiscal és un desastre. Però també és cert que Alemanya, Brussel.les i tots els altres que els han imposat aquestes destructives politiques d'austeritat, ho sabien perfectament desde feia anys. I ho van tolerar mentre els va interessar. En comptes d'assumir la part de culpa que correspon a tothom es va decidir castigar només al més feble. Això és avui la UE. Per això Helmut Kohl diu a qui el vulgui escoltar que Merkel no en té ni idea.
Àngela Vidal
La Unió Europea immediatament ha començat la campanya de demonització, només anunciar-se les eleccions. El problema, vist des d'aquesta perspectiva ja és un problema de democràcia. A Itàlia van fer i desfer governs sense cap legitimitat -però com l'expulsat era Berlusconi ja ens va semblar bé.
Josep Jallé
En l’escrit que el benvolgut director ens adreça, tot convidant-nos a opinar sobre el tema, apareix el concepte d’igualtat com a paradigma del que hauria de ser la convivència als diferents indrets de Grècia, quan a serveis i atencions a la ciutadania. Igualment és extrapolable als països membres de la UE i, finalment, al món mundial. Però a mi també em van fer entendre que, per a canviar unes realitats, primer cal reconèixer-les i acceptar-les com son. El món on som és un difícil equilibri de drets, sempre, i obligacions, a cops entotsolades a les cunetes dels camins. Si nosaltres, per exemple, tinguéssim els mateixos tractaments de serveis / cost que, posem per cas, els habitants de les Castelles, ¿penseu que estaríem tant a punt i decidits de sortir, com sia, de l’Estat espanyol?.
La Unió Europea és, bastant, un miratge amb un nom bonic. Només cal veure les diferències de sous mitjos, rendes per càpita i d’altres entre, p. e., Holanda i Romania. I una llarga llista de comparatives que, quan veiem dades, passem com a coses de pesantors.
Mentre les nostres accepcions sobre les desiigualtats siguin fonament de crítica, lloable sempre, les realitats, a transformar, seran com a coses que d’altres poders locals haurien de solucionar però que, sabem, que no solucionaran tenint en compte que el món és global i que el que qualsevol veí de l’Europa, pròpiament dita, no vulgui esforçar-se a fer, sempre hi hauran x no nadius disposats a fer-ho per tal de fer-se un lloc lluny de l’entorn, dramàtic, dels seus orígens o del punts de partida de la seva migració. Cal viatjar un xic més, sempre que sigui possible i amb prioritat a altres despeses, per viure aquestes realitats, desigualtats, en directe i poder valorar quan lluny estem entre el cert i els desitjos. De tot cor, bon any per a tothom, malgrat les no igualtats.
Marc Aguilar
Tots som conscients de les dificultats estructurals d'una economia com la grega, però això no pot servir per estalviar-los responsabilitats. No estic d'acord amb el caracter draconià (Draco, per cert era grec) de les mesures imposades però l'estat grec és una caricatura del que hauria d'estar un estat europeu. Ni la fiscalitat no funciona. En aquest sentit, si com dius, Syriza ja no vol trencar amb tot sinó imposar una altra cultura política i administrativa estarem atents. No pagar, per més que alguns com Teresa Forcades, que ahir mateix ho defensava a VilaWeb, ho diguin no pot ser. Simplement. No pot ser. El debat és sobre com fer les coses ben fetes per les dues bandes i facilitar al màxim el futur esborrant allò que sigui necessari del passat, deute inclòs.
Josep Blesa
Comparant les dades de la societat grega i la valenciana veureu que hem estat les dues societats europees que més hem patit l’actual crisi o estafa financera. Per als grecs Berlín ha estat un fuet implacable. Per als valencians, Madrid. La qual cosa ens ha de posar en alerta que no sols ens cal un estat propi, si no, -també- un estat just i contemporani. Recordem que les tv’s públiques d’ambdues societats varen estar clausurades. I no és casualitat. De fet, em pense, que estem fent un nou tipus de democràcia. Una demcràcia feta des d’avall. I això és el que ens ha ensenyat la situació socio-econòmica actual. Parafrasejant en les demostracions matemàtiques: la independència seria condició necessària però no suficient per a aconseguir allò que ahir el director de cinema Marc Recha va saber sintetitzar magistralment en la seua entrevista. Societat del benestar, natura com a part de nosaltres mateixos i mitjans tecnològics avançats ben combinats.
Octavi Monsonís
El sistema ha entrat en fase de liquidació d'existències que li permetrà continuar amb la fortalesa de sempre corregida i aumentada.
Les existències que venen a preu de saldo inclouen la sanitat i l'educació públiques, les pensions, l'ajut a la dependència, el subsidi d'atur, les pagues dobles i les vacances pagades, etc., etc...
I damunt hem regalat a la banca milers de milions d'euros, a casa nostra i a Grècia.
Tot beneït i promogut per la Comunitat Europea, que ja és tenir nassos. Més que mai manquen partits a tota Europa que es rebel·len contra les polítiques de defensa a ultrança del capital i que facen avançar les institucions europees cap a una Europa més social.
Syriza sembla ser un d'aquests partits, li desitgem, per tant, èxit en les eleccions que s'han de tornar a fer a Grècia.
Josep Usó
En les anteriors eleccions, es va demonitzar Syritza tot el que es va poder. I, lògicament, la gent atemorida va tornar a votar els partits tradicionals. Amb l'esperança que el seu sacrifici serviria per alguna cosa.Passat el temps, si d'alguna cosa poden estar segurs els grecs és del fet que els poders econòmics en general, i la Unió Europea en particular, els van enganyar.
Ara, la Unió Europea no té més remei que començar a acceptar les conseqüències de les seves mentides passades. I, si no rectifiquen les seves actituds prepotents, burocràtiques i poc eficients acabaran, després de Grècia, perdent bous i esquelles a molts altres llocs.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015