Opinió
-
El peculiar ascens de Ciutadans a Espanya
Vicent Partal
18.03.2015
-
Un avís des de Washington
Vicent Partal
17.03.2015
-
A treballar nit i dia
Vicent Partal
16.03.2015
-
La batalla internacional
Vicent Partal
13.03.2015
-
Un gest potent en favor del procés
Vicent Partal
12.03.2015
-
Diner criminal
Vicent Partal
11.03.2015
-
El país més excels (Ovidi 2)
Vicent Partal
10.03.2015
-
El país més miserable (Ovidi 1)
Vicent Partal
09.03.2015
-
Il·legalitzar els partits catalans
Vicent Partal
06.03.2015
-
Rita Barberà o la indecència política
Vicent Partal
05.03.2015
-
Apologia del coratge personal
Vicent Partal
04.03.2015
-
El Partit té por
Vicent Partal
03.03.2015
-
Piñol i les armes de cadascú
Vicent Partal
02.03.2015
Vicent Partal
29.07.2014
Pel bé de tots
Diumenge al vespre, quan vaig veure les reaccions dels subscriptors de VilaWeb al meu editorial sobre el cas Pujol, em vaig sorprendre. Molts trobaven arguments per a explicar els fets o, si més no, per a no condemnar l'ex-president. Alguns em retreien obertament l'ús de la paraula 'delinqüent', que per a mi era simplement una descripció, vist que ell havia confessat un delicte quan s'havia inculpat. Potser havia estat massa contundent.
Mirar de copsar millor el batec del país és la raó última d'aquest sistema editorial que hem implantat a VilaWeb, i que s'alimenta d'enviar el text el dia abans als subscriptors per a publicar-lo l'endemà juntament amb les seues respostes. Unes respostes que voldria que fossen llegides en igualtat pel conjunt dels lectors, per convertir així un text individual en un exercici col·lectiu.
I és per això que l'evident discrepància entre allò que pense jo i allò que pensen molts dels lectors del diari m'ha obligat a rumiar intensament les darreres hores i m'ha preocupat. No perquè pensem diferent, sinó perquè vull entendre l'altra posició.
I he rumiat sobre què pense jo, sobre què pensen els altres però també sobre què ha passat de debò, sobre què jutgem, en definitiva. I ací he de dir avui que tinc uns quants dubtes, que creixen a mesura que passen les hores. Car va haver-hi un primer relat controlat per Pujol, però després hi ha hagut tot de filtracions que l'han desdibuixat i que m'inquieten. En definitiva, em sembla que, per la transcendència política, l'impacte i la magnitud de la notícia els papers que acrediten els fets estaria bé que es fessen públics com més aviat millor. Pel bé de tothom, també.
L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)
Isidor Marí
El cas és, Vicent, veure qui administra, i com, la informació que transcendeix públicament sobre les il·legalitats en curs d'investigació. La conducta de Pujol i la seva família és reprovable, i podria sortir informació més greu els propers dies. Però qui informa de tots els altres processos judicials de més envergadura, com el cas Bárcenas? O qui manté una reprovació proporcional respecte als milers de milions (!) dels rescats bancaris? Al capdavall, la impressió és que hi ha infraccions greus com les de la família Pujol, que es magnifiquen interessadament, per minar la moral del sobitanisme, mentre es difereix i es minimitza o s'oculta una muntanya d'escàndols que poden desacreditar les institucions de l'Estat. I una part de l'esquerra catalana, sigui per partidisme o per ingenuïtat, no denuncia aquesta maniobra. Prou que ho sabies, ja sé que no et dic res de nou.
Montserrat Sanz
Jo vaig nèixer al 1970 i a l'any 1977, així com abans de caminar ja ballava sardanes, abans de saber ben bé qui èren jo ja coneixia la Maria Rubies, en Josep Verde Aldea, en Miquel Roca i Junyent i en Jordi Pujol. Els meus pares es turnaven amb altres fundadors de CDC per anar a les nits a "catalanitzar" els cartells indicadors de les ciutats amb pots de pintura blanca i negra ("Seo de Urgel" esdevenia "Seu d'Urgell" i "Lérida" esdevenia "Lleida") sota el risc d'ésser enxampats per la benemèrita. Reunions clandestines, viatges amunt i avall cap a Barcelona per anar a buscar o portar en Jordi Pujol, entre d'altres... El nostre cotxe empaperat de dalt abaix amb cartells de campanya i altaveus improvitsats. Tot això i més ho liderava gent que amb la seva força, energia, sacrifici i il.lusió aconseguia moure masses amb el seu exemple. Un d'ells fou en Jordi Pujol i Solei.
No hem d'oblidar mai que sense en Jordi Pujol i Solei no hi hauria ni el català a l'escola, ni tv3 ni moltes coses més que sí que l'hi hem de reconèixer; que si el PSUC, el PSC i ERC, entre d'altres, haguéssin mirat més pel nostre país i no tant per a veure com podien prendre-li a en Pujol la cadira... i si aquests mateixos haguéssin treballat més des de la oposició per a construir el país en comptes d'intentar destruir en Jordi Pujol (per qui sigui dit de passada, n'estaven obsessionats), segur que haguéssim aconseguit moltes més coses de les que tenim. Si tots aquests partits haguéssin seguit els acords de l'Assemble de Catalunya... no haguérem tardat tant de temps a arribar on aviat serem.
En Pujol era un exemple de virtud per a una majoria. I va ser culpa d'aquesta majoria el considerar-lo més que un "líder".
El que ell ha fet no està bé. Ha decepcionat a molta gent i el més greu és que el greuge hagi estat un frau fiscal: el pecat de moda. Un dels nostres Grans resulta que no és honrat. Això fa mal.
I està clar que els que no volen que assolim la nostra independència ho faran servir en contra nostra. Però ells i nosaltres sabem que aquest afer d'en Pujol no hi té res a veure. Nosaltres som el poble de Catalunya, i per primera vegada des de fa secles, tenim el nostre destí a les nostres mans.A mi encara em sembla que estic veient una pel.lícula de ficció quan a la televisió parlen tan tranquil.lament i de veritat i fan debats sobre la independència, i de que votarem el 9N, i que si no, doncs plebiscit... El que durant molts anys ha estat un somni inassolible de la meva adolescència, ara sé que es farà realitat. Amb Pujols o sense.
Oriol Gordó
Penso que fas bé de rumiar perquè hi ha tants lectors i subscriptors que ens hem sentit molestos per la teva editorial de l'altre dia. He de confessar que vaig sospesar seriosament la possibilitat de cancel·lar la meva subscripció ipso facto.
L'assumpte del president Pujol és una píndola molt dolorosa d'empassar. I a més, veure els corruptes i els cínics estripant-se els vestits davant dels mitjans de comunicació és obscè.
És clar que s'ha d'aclarir el que ha passat. És clar que s'ha d'arribar al fons de l'assumpte. Cal comprovar si l'explicació que ha donat el president Pujol és certa, i si és així, per mi i per molts d'altres, l'honorabilitat del president Pujol restarà intacta, perquè a l'any 80, abans del cop d'estat, el que va fer el seu pare era ser un bon pare de família, perquè no era gens forassenyat pensar que la família Pujol hauria de fugir en un moment o un altre. I després, amb el PSOE disposat a tot per carregar-se al president i el que representava, quin hagués estat el bon moment per fer aflorar aquests diners? Quan no s'haguessin utilitzat per destruir-lo a ell i la seva obra?
En tot aquest assumpte lamentable, només hi ha un fet cert, que ja en part redimeix el personatge. El que va fer el president Pujol divendres passat va ser una voladura controlada, per evitar o que els espanyols li fessin xantatge o que ho fessin esclatar quan més mal podia fer. S'ha estimat més la vergonya pública, el suïcidi polític i la destrucció del seu lloc a la història que no pas que l'utilitzessin per fer encara més mal a la causa catalana.
Enric Pastor
La pell dels fidels sol ser molt fina quan es tracta de constatar que els deus no existeixen.
Altra qüestió és el moment en què ha eixit la notícia. No sé si la iniciativa de fer-ho ara va ser de Pujol o de l'Agència Tributària, però, en tot cas, segons el costat en què et trobes, la informació ha estat la mar d'oportuna/inoportuna, amb la conversa prevista de Mas-Rajoy.
Però la veritat és la veritat, la diga Agamenón o el seu porquer.
Francesc Xavier Arenas
Segueixo insistint en que el "cas Pujol" (tal i com a partir d'ara li diran els uns i els altres) és insignificant al costat del que el poble català ha decidit i vol portar a terme. No deixem que un "cas" més, ens desdibuixi el que el poble ha aconseguit. La transcendència del cas Pujol no serà res a la història de Catalunya. La història dels propers mesos SÍ. Seguim, doncs, amb l'itinerari marcat i que els casos que d'ací en endavant explotaran o faran explotar no ens destorbin del nostre objectiu. Només aquest (destorbar) és l'objectiu d'ells. No el nostre.Estem en ple atac, la darrera fase d'aquesta guerra que ja acaba. Recordeu Ghandi: primer ens ignoraran, després se'ns riuran i després ens atacaran. Aleshores haurem vençut"
Josep Usó
Realment, pense que el "cas Pujol" està molt sobrevalorat. No hi ha dubte que alguna cosa haurà fet mal feta. Al meu parer, la pitjor és callar durant tants i tants anys. Més enllà d'un possible frau fiscal, altres possibles delictes, etc.
Però la sobrevaloració ve, sobre tot, de l'altre cantó. Com no podia ser de cap altra manera, tots els mitjans espanyols, tots, s'han ajutat a la Brunete Mediática i procuren fer tanta sang com poden. Però fixeu-vos bé. Ho fan com sempre. Sense cap argument. Sembla que encara no hi ha dades concretes, que encara ningú les ha fetes públiques. Però ells no en necessiten. El seu "raonament" és del calibre següent: Jordi Pujol = Pujol = Independentista = Catalán.
I, si al final es demostra alguna cosa, voldran que tots els catalans siguem culpables, com a mínim, de ser catalans i de parlar català. Com a mostra d'aquesta manera de "pensar i raonar" el primer discurs del nou cap del PSOE, que identifica violència de gènere i independentisme. I encara és l'hora que dimitisca. O que demane disculpes, com a mínim a les dones.
Mentre, Fabra demana empar al Constitucional i li donen una moratòria, Jaume Matas encara no sé si ha entrat a la presó, i de tota la colla dels sobres, presidente rajoy inclós, no se'n sap res de nou. Ara es troben obligats a vendre AENA i no troben ningú que la vulga. Es veu que no troben manera que els accepten a de Guindos i a Cañete com a càrrecs institucionals a Europa i es veu que hauran de pagar una multa del mateix valor, com a mínim que els 4500 milions d'euros que han amagat el País Valencià i Madrid (PP i PP) de factures impagades, diferides o ves a saber.
Usen el nom Pujol per tractar d'amagar les seues vergonyes. No els hem de deixar del mos. I, a més, amb això no convenceran cap indecís a Catalunya. Només perden l'escàs temps que els resta fins el 9N. Perquè per a l'onze de setembre, ja no en tenen.
Ara, demà, serà la reunió Mas-Rajoy. Si ja estava clar que Rajoy no té res per oferir i que Mas no canviarà el full de ruta, perquè tampoc ho pot fer, la cosa acabarà de pressa i sense cap acord. Com ja sabíem que passaria fa un mes. I apa, cap a l'agost, que a Madrid fan vacances.
Josep Jallé
Benvolgut director: per a mi, tot plegat, accelera el procés d’ensulsiada i incrementa, temporalment, els cagadubtes de cara a la Consulta, vist amb una certa perspectiva i ja dins de la recta final del tanquisme mediàtic.
Respecte del fet en si pensava que Pujol, apart de les virtuts que se li consideren com a prohom, la de la intel·ligència la feia anar adequadament. Però dec d’estar equivocat. Fa prop d’un any i mig que el govern central va donar un termini per regularitzar comptes exteriors, amb una sanció simbòlica, recordo com del 10%. Una mena de pseudo amnistia. L’ex president ja era ben jubilat de tasques públiques i podia pensar en regularitzar els seus comptes personals desprès de més de 30 anys de l’herència rebuda. L’escàndol - moral - hagués estat igual, però no les conseqüències econòmiques per a ell, d’una part, ni l’impacte de cara a la Consulta, d’altre part. Amb un any i mig de marge per a perdonar - tots som humans - i anar oblidant o, si més no, valorar en la balança del que ha fet be i el que no tant, hagués estat més encertat i no s’hagués arribat amb el mal que s’està fet en calent front al 9N.
Potser vaig suposar, com casi sempre m’ha passat (amb contades excepcions, com per exemple la teva), una expectativa intel·ligent de nivell superior al que ha resultat, també amb aquesta persona.
Alhora vull donar-te les gràcies per a poder manifestar el que s’escau en cada moment al Vilaweb i dir-te que el que vas comunicar-nos sobre aquest tema és del tot encertat, qualificatiu amunt o avall. I t’ho diu qui ha votat en ocasions a CiU per l’ex president Pujol a qui, igualment, li he d’agrair el que ha anat fent pel país, fins als límits de les seves possibilitats, pròpies o pactades. Pactades, fent el peix al cove, potser a canvi de no fer saltar l’escàndol?. Avui per a tu, demà per a mi?. Però la història ja ens adverteix: Roma no paga els traïdors. Ni Madrid tampoc. Mai.
Pep Agulló
En llegir aquest matí he quedat astorat igual que en Vicent. Hi havia en general una gran condescendència cap al personatge. Després he anat reflexionant. El dolor de la caiguda d’un símbol del país, que ho havia estat per a molts, és tan punyent, com la pèrdua d’algú molt proper. I la primera reacció davant de tal impacte és la negació. Com que els fets són el que són, la negació pren la forma de “no n’hi ha per tant”, o que ha fet coses més positives que negatives. Però per diferents informacions pren cos que l’abast del delicte pot ser molt més gros, atès que sembla que ell s’ha immolat com a tallafocs per la seva la seva familia. La declaración podria ser una forma d’ensenyar només una part del delicte per salvar l’impacte d’una detenció amb tot l’efecte mediàtic. Sembla probable que L'Estat n'estava al corrent i no li ha perdonat la deriva independentista utilitzant-lo com ariet contra el moviment sobiranista En qualsevol cas això ens ha de fer més forts i més crítics. Ho anirem seguint.
Maria Rosa Guasch
És realment trist per als ciutadans d'un país saber que el seu president ha sigut un estafador, o delinqüent si voleu, perquè durant anys ha mentit sobre diners que tenia a l'estranger sense declarar. Tenies raó quan deies, Vicenç, que "ens fa mal" i "és un fracàs per Catalunya". No ens ho esperàvem i ens dol. És normal.Ara cal investigar-ho a fins i volem que es faci justícia. Però amb tothom que sigui corrupte, i molts dels que ara parlen tenen coses pendents...
No cal que a Madrid pensin que enfonsen el "procés" així, fent-nos mal psicològic, els catalans som molt més que una única persona. Tanmateix, hem de tenir en compte que els poders de l'Estat ens volen fer mal i tot just acaben de començar. I el poble com sempre resta sol, lluitant per la llibertat i la justícia només amb les seves forces. Preparem-nos!
Linus Fontrodona
Estic d’acord amb vostè que “l’afer Pujol” és, tal i com el coneixem ara per ara –i com ell mateix va reconèixer--, un delicte. I per tant, ell és un delinqüent. Fins aquí no hi ha volta de full.
El que passa és que molta gent d’aquest país no té només en consideració els fets en si, sinó tot el que envolta els fets i el que hi pot haver (que sense dubte hi ha) darrere, i tot el que aquests fets suposen o impliquen: per què es fan públics ara, després de trenta-quatre anys?, qui ha empès aquesta publicació?... En fi, l’inescapable interrogant: “qui prodest?”...
Un altre factor que, als ulls de molts ciutadans, resta rellevància al frau fiscal del nostre ex-Molt Honorable expresident és la reacció furibunda d’anticatalanisme que s’ha desfermat, com una negra tempesta d’odi, tot seguit, i tot just quan començàvem nosaltres a pair aquest frau.
Intuïm la raó última del que està succeint; en preveiem (i temem!) la continuació, i les múltiples conseqüències que podria arribar a tenir. Ens sentim, a banda d’enganyats per un dels nostres, amenaçats per l’adversari; ens veiem vulnerables, tal vegada en perill imminent. I això desperta un cert instint bàsic de justificació o compassió, d’avenir-nos d’alguna manera –potser patètica— amb qui, per delinqüent que sigui, no ho deu ser pas més que qui ara es frega les mans en veure’l caure, i que, a sobre, molt probablement ha contribuït decisivament a fer-lo caure.
Jo espero que tot plegat s’esdevingui ben de pressa, que caigui qui hagi de caure, però també que arrossegui ben avall i ben endins del llot a tothom que ara se’n riu i se n’aprofita.
Riurà més bé qui riurà el darrer, com se sol dir nord enllà; semblantment, aquí diem: qui riu primer, plora el darrer.
Josep Blesa
No t’has de sentir decebut ni ofés Vicent per contradir-te els que hem comentat en l’anterior editorial diferent a tu. Penseu que quan no tenim centre(s) d’intel·ligència propi(s), els ciutadans compromesos amb la llibertat d’aquest país de països hem de fer “d’espietes” fent circular la informació. I representar tots els papers de l’auca si en cal. Pensa que en fons anem tapant forats com podem. I en aquest cas la “intel·ligència interna” que ens ha mancat cal suplir-la amb la “intel·ligència col·lectiva”. Hi ha gent que és un “ideòleg” però va amb el lliri a les mans. D’altres van pel fang de la quotidianitat i aporten el seu quefer diari mirant al lluny. I la enginyeria de la independència es fa amb pragmàtics i no sols somiadors. I totes les peces “opinadores” conformen el sentir comú col·lectiu, si més no, aquell que crea estat d’opinió pública i la publicada que vosaltres oferiu. Fa molts d’anys, si recordes, quan l’estat espanyol va acarnissar-se amb En Marc Belzunces per insubmissió a unes eleccions dins del marc polític espanyol i vaig escriure una entrada al bloc de no-mai tornar a deixar cap compatriota sol davant del poder espanyol. Al què s’afegí immediatament l’Enric Borràs. Vaig afegir el vídeo –com a metàfora- d’aquell estudiant que es va plantar davant del tanc a la plaça de Tian’anmen que ara és en parador desconegut. Ramon Barnils deia que ens calia una ACN, per a informar des d’ací amb l’esbiaix propi nostre i desenganxar-nos de la informació provinent de Madrid. En “intel·ligència” ens passa el mateix. I en justícia també. No poden jutjar un compatriota nostre com Jordi Pujol en el marc de llurs lleis espanyoles. A ningú no se li escapa i escapava que hi havia marro. I qui diga que es sent decebut per la declaració d’autoinculpació menteix o estava als núvols. Als qui han clavat la mà durant els anys de “transició” ja els judicarem amb les nostres lleis i regles després de la independència. Jutjar-los amb els lleis espanyoles és donar-los una categoria a l’estat espanyol que no mereixen. I jutjar la nostra gent amb lleis estrangeres és penar-los directament i sense justícia “universal”. Que han dit que hi ha 123 milions extrets en 23 anys de contractes públics segons aquella tal Álvarez que compartia tàlem amb el Jordi Pujol jr. Bé. I què?. Als ciutadans de València ens han robat 310 milions d’una tacada amb el pla del Parc Central de l’Estació del Nord, doncs jo sóc un dels pèrits judicials que va calcular els nombres del judici del saqueig. Tot legal. Immaculat. Però robats al capdavall davant dels nostres nassos i amb les seues lleis. Uns terrenys donats per la ciutat fa 100 anys per a fer les vies fèrries que ara ens “revenen” amb subterfugis totalment legals. Els beneficiaris: les empreses espanyoles de la llotja del Real España. Amb eixes mateixes lleis voleu judicar l’ex-Molt Honorable Pujol?. No estic pel linxament amb l’opinió publicada espanyola per molta porqueria que pouen. Ja arribarà el dia que “ajustarem comptes” amb certa classe política i adlàters. Com diuen alguns d’ERC i de les CUP, i menys encara que s’aprofiten de la situació els convergents per a enlairar-se com si feren els nous “capitans enciam”. Em reitere en el meu comentari d’ahir Vicent i amics. Perquè a cada “cavall de bastos” que –ens-- traguen els espanyols en aquesta matèria, nosaltres podem treure “l’as de bastos” conegut també pel “bastot”. I alerta , que igual que parlem d’Andorra, podien parlar de Suïssa i Liechtenstein. Estem entesos senyors de la plaça de Sant Jaume de BCN?
Antoni Carol
Consternat i dolgut pels fets! Ha estat una sorpresa molt desagradable, del tot reprovable. Però, però… us ho haig de dir: encara estic més dolgut per la hipocresia dels “voltors” que s’han llençat en picat sobre la víctima (voltors espanyols i voltors catalans). Començant per la “Camarga”: encara és hora que ella doni alguna explicació (que, a més, va ser sol·licitada pel Parlament!).
Sense negar l’error del president Pujol, deixeu-me dir: també forma part de la justícia “re-habilitar” el culpable, en lloc de “re-matar-lo”; ajudar-lo a reparar pel que ha fet i també ajudar-lo aixecar-se, en lloc de matxucar-lo i fer-ne carnisseria. Cert, ha comès un error (i greu), però en tota vida —al costat dels demèrits— també hi ha mèrits: qui ha dedicat més hores a Catalunya que el propi Jordi Pujol? Qui ha rebut més crítiques, burles i clatellades que el “president” per ésser qui era (el president de la Generalitat de Catalunya)? Qui més ha confessat PÚBLICAMENT la seva culpa, demanant perdó i mostrant-se disposat a reparar? (en Juan Carlos ho va fer tímidament... ¡y ahí se quedó la cosa! ¡Y nadie puede echarle mano!). Al president Pujol li hem d’exigir reparació, però —opino humilment— també quelcom li hem d’agrair i algun respecte li devem.
Alexandre Siches
Només voldria dir que tot i estar d’acord amb el comentari editorial sobre el Sr.Pujol, penso que cal posar en un cantò de les balances els serveis que hagi pogut fer al pais abans, durant i desprès de ser President. I, per descomptat, en el altre cantò, cal posar les qüestions negatives i no nomès aquesta darrera. En conjunt i per mi, doncs es una cosa subjectiva, la balança està clara i guanyen els aspectes possitius. Ah! a destacar que jo no l’he votat mai. Voldria aprofitar i fer-me resò d’un twit que diu: Aquests diners eren seus (o de la seva familia) però els de Barcenas eren nostres!
En fi, per acabar nomes dir que les persones es poden equivocar i es la seva responsabilitat. I si cal haurà d’anar al Parlament, a Hisenda o als tribunals Però aquest senyor va aconsseguir dues questions molt importants entre d’altres, la immersió linguïstica i TV3 i per això crec que mereix un respecte per part de tots, politics i ciutadans, tot i els seu errors.
Rafael Xambó
Quan vaig llegir l'editorial sobre el cas Pujol em va semblar molt
mesurat i clar. No podem aplicar diverses vares segons que els
delinqüents siguen dels nostres o dels altres. Si són dels nostres,
encara fan més mal. Em sembla un delicte molt fastigós tenir una gran
quantitat de diners amagada fora del país. Estem parlant de milions
d'euros, veritat? Ho dic perquè és una dada que no circula gaire.
Sembla clar que les pràctiques delictives dineràries de les classes
altes no són patrimoni de cap nació. Només necessiten l'oportunitat i
una certa permissivitat social quant a l'engany pel que fa a la
contribució als diners públics. El millor antídot, sense cap mena de
dubte, és una legislació clara i exigent i una inspecció eficaç. No
crec que els països del nord siguen més honrats, només és que no tenen
oportunitat fàcil d'amagar els diners.
Tot aquest afer també ha servit, després del cas Millet i tota la
porqueria que envolta el finançament de CiU, perquè alguns que se'n
fotien dels valencians hagen de fer penitència. En qualsevol cas, cal
fer net i ser ben clar en els assumptes de diners públics. Qui vulga
comprendre Pujol que quedi amb ell per prendre xocolata o fer-se un
gelat, però que no vulga justificar allò que és inadmissible de totes
totes. Només cal revisar totes les declaracions i sermons del pare de
la pàtria amb aquest nova informació tan infamant.
La lliçó és que cal tenir el comptes clars i la cara neta. Quan es
mouen tants diners i les regles no són clares, la temptació sembla
inevitable. No necessitem sants, sinó polítics competents al
servei de la ciutadania, democràtics i respectuosos, i que se sotmeten
a mecanismes de control rigorosos. La resta, com déiem fa molts anys,
son punyetes i ganes d'emprenyar.
La nova empenta política sobiranista pot ser també una magnífica
oportunitat per a desterrar aquestes pràctiques i millorar l'entramat
legislatiu que ho faça impossible o molt difícil. Convé no perdre de
vista la perspectiva social. Si no fem un país més just i igualitari,
tot haurà segut un altre engany dels poderosos contra el poble.
Sí, Visca Catalunya plena i lliure, també de xoriços.
Jaume
Jo penso com en Vicent, si ha fet quelcom delictiu, que es tracti com a tal. El procés (el famós procés) ha de ser de regeneració i de honestedat. No podem construir el país sobre la feblesa moral, ells ho van fer al 78 i la podridura s'ha menjat tot el que podria ser bo en aquell moment. NO vull això per el meu país.
Penso que si l'ha vessat, que la pagui.
Jo no he votat mai en Pujol, no em va agradar mai. Però reconec que era un animal polític de molta volada, era impressionant veure'l arribar a un lloc i guanyar-se l'auditori, sigui del tipus que sigui... plantava la maleta de firaire i es ficava tothom a la butxaca. Pocs com ell sabran fer-ho. I era un roc a la faixa de tots els que volem un país nou. Un element de pes, un referent, com en Maragall.
Em dol per la gent que hi va confiar, gent que l'adorava. Per els que creien que ell si era com nosaltres i 'ho portava tot a casa'.
Doncs no, era evident, però ara es conegut públicament. I ha caigut un mite per a molts.
Tot plegat em sembla cridaner. Les coses no passen perquè si, no son casualitat... son fruit de la causalitat.
El nomenament d'en Rull, la passa enrere de Duran, el comunicat, massa proper en el temps just abans de la entrevista amb l'inert d'en Rajoy.
Per mi, insistisc, per mi, tot es la ocasió perfecte per fer neteja a CiU. Les enquestes son prou concluents, davallada confirmada i part de pactes si es pot, però mai amb la força de ser primer partit votat. Les properes eleccions apunten a un ressorgiment de les noves opcions de l'esquerra (CUPS, Podem, Guanyem), el manteniment de ICV i la forta presència de ERC.
Tots els anterior no pactaran amb la vella guàrdia convergent, no bastiran cap acord amb ells. Cal renovar el partit, cal renovar les persones i els tarannàs. I més si poses un Rull desacomplexadament sobiranista al capdavant. No hi ha volta enrere, si vols tenir part en les properes fites de Catalunya sortint de unes eleccions t'has de renovar. Però, com ???
Catarsi i immolació del pujolisme. Traca final i moltes veus apuntant a refundació. Ara es hora.
Una revolució silenciosa, un apartar els vells temps i nova saba als òrgans de partit. I tot el partit enfilant el 9N i les properes eleccions amb opcions de ser-hi amb tots el ets i uts.
Tot el front d'esquerra sobiranista no acceptarà els vells convergents, no voldrà l'establishment amb ells... però si permetrà els nousvinguts i el president Mas (si cal i es desdiu de plegar un cop assolit l'objectiu). No hi haurà renuncies.
No n'hi haurà perquè els temps no permetran ni dubtes ni marxes enrere. Ens ho jugarem tot i la aposta serà tan forta que no deixarà opcions al funambulisme polític.
Per això, tot plegat, a mi em sembla una jugada lampedusiana (ep, per mi, intel·ligent) per canviar-ho tot i que no surti CDC del poder.
A la gent li costa deixar enrere el record entranyable i idealitza molt els records bons, per això costa desempallegar-se de Jordi Pujol com a referent, com l'avi que tots voldríem a la casa de poble, com el polític que va córrer tot Catalunya i coneixia poblets i gent, com el bastidor del catalanisme modern... però ho farà, estigues segur de que passarà.
Oriol Agell
Hem d'esperar que un polític, i més si és del més alt rang, sigui perfecte -quan tots sabem que això és impossible. Però, tot i això, ho hem d'esperar car el contrari no ens duria per cap bon camí.
Aquest cas és una confessió d'un penedit que demana el perdó i que està disposat a pagar per la seva falta. Què fem: el condemnem? l'absolem? Potser és millor aplicar el Judici Final de l'enyorat Joan Fuster, aquell que diu: «Mesura l'home per la seva acció més indigna, però tracta’l amb els miraments deguts al seu fet més noble. I que consti: això no és duplicitat, sinó realisme i sentit de l’humor».
Parlant de realisme: la Catalunya que Pujol ens va deixar tenia segurament clars més clars que els obscurs que avui per avui sabem. I això, que és opinable, ha de formar part de la ponderació dels plats de la balança justament del judici final -del judici particular nostre.
Ricard Recasens
Quan es té el paper de President de un país, assolit voluntàriament i refrendat pels vots dels ciutadans no es pot fer el que ha reconegut (per que no podía fer altre cosa) l'ex-president de la Generaliat, que és un delicte.
L'àmbit que és dintre del paper de qualsevol polític inclou plenament no defraudar.
Jo soc d'acord amb l'opinió de Vicent Partal.
Víctor Serra
No et preocupis. Crec que tots estem d'acord en censurar al President Pujol pels fets que ell mateix ha reconegut. També estem d'acord en què ha d'assumir les consequències. Tot i així, també sembla clar que encara no ho sabem tot i per tant cal esperar l'evolució dels aconteixements.
Tot això, per lamentable que sigui, no fa perdre valor a les moltes coses positives que el President Pujol va fer pel país. També va cometre errors, que moltes vegades han estat poc ressaltats. El que si em sembla clar és que aquest fet ha no hauria d'afectar el procés en negatiu sino tot el contrari. Com més nets hi arribem millor. No podem desanimar-nos ara. A Madrid es pensen que el procés està tocat de mort. Quan abans els hi demostrem que no és així, millor. I hem d'estar preparats per superar entrebancs potser encara més grans que aquest, que segur que en vindran.
Miquel Maresma
Jo que vaig ser dels que ahir vaig tenir una certa discrepància amb l'editorial, amb la d’ avui no i també penso que calen més aclariments i concrecions. Tal com dieu que ens ensenyin els papers. Pel bé de tots.
Només una petita concreció pel fet de tenir un compte a l’ estranger, entenc jo, no es comet cap delicte, el que passa és que el govern espanyol, des de fa un temps ha imposat l’ obligació a qui el tingui de que ho ha de dir al govern espanyol.
Només faltaria que no poguéssim tenir comptes bancaris allà on vulguéssim, quina democràcia seria això?, quants milers d’ estudiants no tenen un compte corrent obert al país on han fet el seu Erasmus? Existeix l’ espai Schengen: lliure circulació de persones. Existeix l’ Espai Econòmic Europeu: lliure circulació de capitals.
Jaume Jose Orianes
La transició de la societat entre l'any 1975 i els anhels del catalans d'aquest 2014, ha esta un canvi molt gran. A Castella, clarament era una Transició entre el sistema legal que les lleis eren incomplides per la major part de la població i només eren exigides per a alguns casos.
Ací (a la CA de Catalunya) hi ha un esperit molt més fort en el respecte, sense excepcions, de les lleis.
Els diners que el Jordi Pujol havia amagat al fisc espanyol, sembla ser que provenen del temps de Banca Catalana, temps en que el govern espanyol s'atrevia a atacar una entitat bancària per ser presidida pel mateix Jordi Pujol.
Joirdi Pujol fiu un acte delictiu. No trobo correcte que a la persona que ha confessat per pròpia voluntat sigui atacada socialment i molts altres que feren això i més, passin per bons.
De cap de les maneres el vull defensar, però cal ser just amb els coetanis de la seua mateixa condició. Com? No ho sé.
Marc Prenafeta
En la carta del Sr. Jordi Pujol no hi ha cap inculpació de cap delicte. Admet haver comés una infracció fiscal, la qual ja està corregida amb duríssimes sancions econòmiques. Per tant Jordi Pujol no és cap delinqüent, ni es troba en cap cas de corrupció. On és la pressumpció d'innocència? perquè tan d'escarni?
Carles Mariné
Com a català de sentiment i independentista m'ha fet mal l'assumpte del president Pujol. Malgrat tot des del primer moment he volgut evitar el que es tan comú en els humans que es l'acarnissament amb el que ha fet un error. Es diu que si un esser humà fa 100 coses be i un error el que recordaran els humans serà l'error i no les 100 coses ben fetes. Això es el que ens pot passar amb el ex-president Pujol. Ja no recordem que va anar a la presó per aquest país i per oposar-se al franquisme. Ni que va aconseguir crear els mossos d'esquadra, TV3, la escola catalana, tornar l'orgull a aquest país i tantes i tantes bones coses. Ara se li ha descobert que no va declarar una herència. Si nomes fora això que em diguin qui en aquells anys no va escapar-se del fisc si va poder, especialment en temes d'herències. El gran error d'ell va ser no regularitzar la situació especialment en temps del Boyer o del Solchaga. Però crec que no ho va fer per no donar una arma als seus adversaris en una recuperació incipient de Generalitat. Va estar un error doncs la gent ho hagués entès. L'altre desgracia ha estat, segons sembla, l'avidesa i incontinència d'alguns dels seus fills que van voler ser grans a l'ombra del pare. Es l'avidesa que ha dominat molt gent teòricament intel·ligent en l'època de l'abundància. Ara tot això es paga. El problema es que ells es diuen Pujol. Malgrat tot això esta encara per demostrar.
No oblidem mai qui hi pot haver darrera de tot això ni tampoc la cruesa de la mala política que aspira sempre a eliminar l'adversari. I a Espanya es fa molt mal us de la política.
Estic convençut de que tot això enfortirà el proces doncs es demostrarà que no depenem del Pujol o d'altres figures. Necessitem polítics hàbils i valents però els tenim. Aquest moviment de llibertat te 300 anys d'historia i molts catalans han vesat la seva sang i passat moltes desgracies per aquesta causa. No ens podem esguinsar les vestidures per les febleses humanes d'un polític que malgrat tot ha estat gran per Catalunya.
Nomes cal que anem junts i convençuts i no hi ha dubte que tard o d'ora trumfarem. El nostre èxit no depèn de Madrid, d'Europa o cap altre factor extern. Nomes depèn de nosaltres.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015