El valor de la unitat

CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP tenen avui una reunió molt important. Els quatre grups que donen suport a la consulta han de posar-se d'acord en la resposta a les decisions del Tribunal Constitucional. No serà fàcil, però tampoc no hauria de ser massa difícil. El procés d'independència és un procés volgudament plural i això afegeix complicació a les decisions, un afegitó que cal entendre com el preu necessari per la força enorme que enclou la pluralitat: que no hi haja un sol cap, un sol partit, una sola idea.

L'equilibri, a parer meu, està en la generositat de tots, però també en el respecte per les diferències de cadascú. Crec que no es pot obligar ningú a fer una cosa que no vol fer i que cal confiar en la lleialtat de tothom. Podem opinar, cadascú, si aquesta actuació o aquella és més contraproduent o no tant. I ens pot costar molt d'entendre coses. Podem posar-nos molt nerviosos en veient que aquest diu això, que aquell altre pensa allò i que vés a saber què passarà si el de més enllà fa allò que no toca. Però, per més tensió que originen aquestes coses, som capaços --ho hem demostrat aquests darrers anys-- de trobar el camí. 

Els partits polítics favorables a la consulta han fet una feina extraordinària fins avui. Era molt difícil de fer i cal reconèixer-la. Partint d'una diferència ideològica extrema, han sabut combinar els esforços per canalitzar institucionalment la reclamació que fa el país. Fins avui no han fet passar el partit davant del país. I tots, tots, han fet sacrificis evidents en pro de la unitat. Aquesta és la recepta. 

I aquesta és la recepta perquè no n'hi ha cap més. Els ciutadans vam decidir que volíem avançar cap a la independència, però que no volíem que ens hi portàs un sol grup. Al final, doncs, els responsables màxims d'allò que passe en la reunió d'avui en som els electors que vam escollir el model i vam donar a cada grup els diputats que té. Però als polítics, especialment als qui avui seuen a la taula, els vull recordar que aquesta equació té dues parts. És veritat que vam decidir que no volíem que un sol partit ens portàs a la independència. Però vam decidir també que volíem que els partits s'entenguessen ells amb ells per atènyer la independència.

I ara som en el moment clau. Segurament el més decisiu. D'una banda, hem començat a veure com les amenaces de l'estat es desfan com el sucre en contacte amb la realitat. Hem començat a tenir la prova de la seua impotència. Ja hem vist que els seus brams no es compleixen i avui no hi ha cap diputat detingut, malgrat les amenaces públiques de l''oberkapo' Millo, ni s'ha tancat el parlament ni els tancs han entrat per la Diagonal. 

I al costat d'això, de resultes de la pressió del calendari, la comunitat internacional ha començat a posar-se nerviosa… amb Espanya. Ara pressionaran un temps sobre aquesta tercera via que significativament proclamava ahir Bloomberg. Només és qüestió de temps, per tant: d'ací a poques setmanes s'adonaran plenament d'això que ara sospiten: que amb Rajoy és impossible, que no hi ha res a fer. I aleshores ja faran, quan tocarà, el pas definitiu. La bona notícia, magnífica, és que ja som a Brioni, si em permeteu el paral·lelisme eslovè, molt abans que jo, si més no, no m'esperava.

I és en aquest punt que cal emmarcar la reunió d'avui. Amb el vent a favor no entendria ningú que del conclave dels nostres ens arribàs una mala notícia. Si cal, que estiguen reunits tot el cap de setmana, però d'aquesta reunió n'hauria d'eixir un compromís assumit per tothom sobre els pròxims passos. Un compromís que pot donar marge de maniobra a cada partit per a fer allò que considere convenient, però que no ha d'esquerdar, en cap cas, la unitat política. Una unitat que és, amb la mobilització social, la gran palanca del canvi històric que el Principat és a punt d'aconseguir.

L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)

Erika Casajoana

El valor de la unitat quedà ben palès quan 86 diputats al Parlament van aprovar el nomenament dels membres de la Comissió de Control de la Consulta sota amenaces del PP de dur cadascun dels votants davant la Fiscalia. Els nostres diputats se n'en fotien i el PP s'ha fet enrere, tot i que un cop més han mostrat que poc en són, de demòcrates.
I és que estem lluitant pels nostres drets democràtics, per la nostra dignitat com a ciutadans. El poble espanyol un dia donarà les gràcies als catalans per haver ajudat a desenmascarar la presa de pèl del règim que coarta les llibertats de tots.
Miquel Iceta del PSC-PSOE (un partit esdevingut pàl.lida ombra del que fou) admet que la independència serà imparable si hi ha una majoria que la vol. 
Els propis unionistes creuen en la independència de Catalunya, creiem-hi nosaltres també! 

Pep Agulló

La unitat dels convocants el 9-N s’ha de preservar per damunt de tot. Amb això estem tots d’acord. Assenyalem, però, factors que la poden desestabilitzar. No menystinguem les amenaces de l’Estat. Es poden concretar i hem d’estar alerta amb serenitat. Les diferències amb la capacitat o voluntat de trangressió de les mesures repressives que imposa l'Estat són notables perquè implica un grau de sacrifici que no tots estan disposats a arriscar, ja sigui per ideologia o per temor personal. I aquí intervé també la pressió de la militància, de les bases, un altre factor important. No es el mateix controlar l’efervescència de la militància que pugui valorar que la seva direcció no està a l’alçada dels fets, per un partit d’estructura jerarquitzada com CiU, que no pas un més assembleari, ERC, i no diguem ja de la CUP. Penso que les manifestacions al carrer haurien de reforçar aquesta unitat tan difícil i allunyar situacions on l’exaltació arrauxada pogués afavorir provocacions que podrien esgarriar el mateix procés. Aquí jugan un paper fonamental ANC, Omnium, Súmate, la majoria dels ajuntaments,…Tot plegat, molt difícil, però ha de ser així!

Aquesta important reunió hauria d’estar presidida per la bandera negra, estelada i amb la creu de Sta. Eulàlia, la redissenyada dels defensors de la terra del 1714.

Muma Soler

El que estem fent els catalans és molt difícil, d'acord,  però és també  molt original i ho estem fent bé. Des del punt de vista de la Teoria dels sistemes (Palo Alto) tenim un sistema molt obert (el que és bó) , que genera molta creativitat, molt d'intercanvi d'energies i d'informació. No obstant, això implica un cert grau de caos, que hem d'assumir , vigilar i canalitzar (que no se'ns desboqui la locomotora). 
El que jo trobo més insteressant de tot és aquest équilibri [precari inevitablement] de forces: d'una banda la gent del carrer, d'altra banda el texit associatiu amb dos remolcadors de categoria (l'ANC i OMNIUM), després els partits polítics que semblen haver entès les carecterístiques particulars d'aquest moment, el Parlament que també treballa bé , que escenifica, per últim el president que assumeix plenament que els catalans no volem una política personalista. Això ens dona molts fusibles que els que voldrien esclafar el procés han de fer saltar. Hem d'entendre que 1+ 1 a nivell d'un sistema és igual a 3, és a dir que l'adició d'elements sempre dona més que els elements per separat (el TOT és més que l'adició de les parts). Mentres la nostra sinèrgia sigui positiva (creativa, sorprenent, innovadora, feta d'intercavis, transversal) anirem endavant.
En canvi,  el sistema espanyol  és un sistema amb artrosis, poc flexible i sobretot gens creatiu, que no es renova, que sempre mira al passat i té por dels canvis. Està ancorat en el poder i vol quedar-s'hi. Això de moment ens dona un cert avantatge. Però com que el recorregut sera llarg hem de vigilar a tenir sempre una reserva al rebost. I sobretot no perdre de vista el context (el món) amb qui hem de multiplicar incansablement els intercanvis per mantenir la nostra creativitat.

Andreu Camps

Què puc fer, davant un editorial com aquest, llevat de compartir-lo? Perquè, si hi dic res de bo és com esquinçar el conjur, si el relativitzo és com cridar el mal temps, si el menystinc o no l'interpreto bé és com iniciar el procés nefast de les profecies auto-complertes... Observats els quals greus impediments a una opinió -que no faria sinó expressar, a més, amb més mots allò que tu ja dius amb els necessaris i suficients- només em ve al cap murmurar a cau d'orella del meu fill que deixem que rode la roda, que l'aire és per a respirar-lo i el foc sempre fa caliu.

Josep Usó

Cal arribar a uns acords. És necessari. El poble així ho vol i ho demana. I estic segur que s'arribarà. En cas contrari, semblarien del bàndol contrari. Espere dels partits democràtics i catalanistes que s'han de reunir aquest cap de setmana una unitat d'acció molt necessària. Més, ara que ja s'han començat a moure peces (a mi m'ho sembla així) en el tauler internacional. Bloomberg, Los Angeles Times, Harward...
Ara és l'hora. Ànim i endavant, que el vent bufa molt a favor. Cada dia és més a prop. A trenta-set dies, només. Un mes llarg. Tic-tac, tic-tac...

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Amb el vent a favor, no entendria ningú que del conclave dels nostres ens arribàs una mala notícia.