Opinió

 

<79/169>

Vicent Partal

06.12.2013

La foto de Navarro

Em crida molt l'atenció el baix nivell professional de Pere Navarro. Vull dir com a polític. Per exemple, perquè qualsevol polític amb una experiència mínima sap que una fotografia té generalment un impacte inesborrable en la construcció de l'imaginari popular sobre un mateix. Raó per la qual la major part dels polítics vigilen tant com es fotografien i amb qui i fent què.


Pere Navarro, en aquest sentit, ahir va cometre un error monumental. Tots van veure la fotografia en la qual apareix del bracet de Llanos de Luna, Sànchez Camacho i Albert Rivera, tots quatre amb una copa de cava i un somriure d'orella a orella. El front espanyol, un front espanyol on el PSC és l'apèndix de la dreta més extrema –lectura inevitable quan es veuen les posicions que ocupen els uns i els altres.


No he vist mai una fotografia circular tant i tan ràpidament per Twitter. Per això supose que a hores d'ara Navarro ja ha de ser conscient que serà aquesta fotografia la que marcarà el seu pas per la direcció del socialistes catalana i que, a  més, tindrà un efecte demolidor sobre el seu intent de fabricar una tercera via que tinga cap credibilitat.


Ep! i això rebent per un costat i per un altre. Des del migdia Navarro era l'objecte de les crítiques, i de la mofa, del sector sobiranista. Però a la vesprada va rebre les crítiques dels altres, dels qui brindaven amb ell, més dures i tot. Perquè incomprensiblement el mateix PSC que al matí brindava per la constitució espanyola a la vesprada s'abstenia en una moció al parlament que la defensava. Només Navarro sap per què fa aquestes coses que em sembla que ja el deuen descol·locar a ell i tot. La resta assistim estupefactes a l'espectacle. Que és ben trist.





L'opinió dels subscriptors


(Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en reproduïm unes quantes.)




Pere-Enric Barreda: Avui, tres fets: aquesta fotografia (o el video que han mostrat a l'Informatiu del Migdia de TV3), el resultat a mitjan vesprada de les votacions al Parlament Sobirà de Catalunya, i el missatge de 3 minuts de Rajoy penjat en video al web de la Moncloa (goo.gl/2zYC31 ). Demostren que a Madrid estan acorralats, sense cap suport exterior (cada dia una o dues bufetades diplomàtiques, judicials, econòmiques... noves), i desesperats. I, com animal tancat, són perillosos perquè poden esclatar de qualsevol manera, abans que als seus carrers de les seues ciutats se'ls subleve la gent, perquè hauran comprovat que els han enganyat i que el fet català ja és totalment irreversible. No heu vist la reacció absolutament desproporcionada quan els xiquets de Xàtiva cridaven "Que torne Canal 9" davant la ministra i els seus vassalls feudals, i han enviat la policia antidisturbis al col·legi perquè els amenaçara, no sé si les criatures directament o els professors. No hi ha fotografia o video? És aquest fet el que ara hauria de voltar el món.


Ramon Perera: És una fotografia realment impactant, penso que  representa l'acta de defunció del PSC i em pregunto, després de ser pública, quina credibilitat li queda al Pere Navarro que va 'proposant la seva reforma [de la constitució] per adaptar-la'?


Joan Maria Arenas: Aquesta imatge és el certificat de defunció del PSC. Els espanyolistes del partit preferiran l'original a la còpia i el més lògic és que hi hagi desbandada cap a Ciudadanos. El corrent catalanista, avergonyit i humiliat per aquesta  foto de família amb l'espanyolisme més reaccionari farà el mateix, possiblement cap a Iniciativa o Esquerra.  Descansi en pau PSC


Lluís de Yzaguirre: Em sembla que comença a ser inajornable que els partits democràtics emplacin el PSC a dir de quin bàndol està: si està del cantó dels demòcrates o amb els que troben acceptable una constitució que no ha permès que la sobirania popular triés la forma de l'estat o el cap d'estat, que imposa la primacia davant la llei dels monolingües castellans o que atorga a l'exèrcit persistentment franquista un rol de tutela que impediria l'autodeterminació encara que el 100% dels espanyols votessin a favor de la independència de Catalunya. És hora que el PSC triï entre la constitució neofranquista o la democràcia.


Jordi Casadevall: És una de les fotografies de l'any. Els convidats a la recepció de l'aniversari de la Constitució espanyola brinden alegrement amb xampany (ells també en deuen dir cava). Són, de dreta a esquerra (en tots els sentits), la delegada Lunas de Llano (o és a l'inrevés?), Alícia Camarga, Albert Rivera (el cap del Movimiento), un desconegut i Pere Navarro. Estan contents, tots cinc. Feliços, diria jo. Visca la Consti, xin-xin!

No els retrec res. Com ja s'ha comentat a les xarxes, Espanya és un estat, amb la seva constitució, que celebra el dia de la seva carta magna. Doncs això és el que volem també per a Catalunya, ni més, ni menys. I ja que contemplem els capitostos de l'unionisme espanyol al nostre país brindant amb estudiada sincronia, com si ho haguessin assejat el dia abans, seria tot un detall que els nostres, de capitostos, mostressin també una certa unanimitat ja no dic brindant per una futura i hipotètica constitució catalana sinó per quelcom molt més al seu abast: fixant la pregunta a formular als soferts ciutadans d'aquest Principat sobre el seu futur polític. 

Certament, dels cinc personatges de la foto, el que donarà més a parlar és el de la corbata rosada. Tampoc a ell li retrec res, al contrari: amb la seva presència a l'acte de germanor constitucional deixa les coses una mica més clares en la necessària formació de bàndols d'aquest conflicte (pacífic i democràtic, però conflicte) que enfronta Catalunya amb l'estat. Claredat que també voldríem en personatges com Duran Lleida o Joan Herrera, especialistes en nedar i guardar la roba, en passar els dies i empényer els anys.


Jordi Pujol Casademunt: Jo crec humilment,i, sense ser massa aplicat en aquests temes, que aquest "senyor" Navarro s'ha carregat tot un importantissim llegat d'un partit que va arribar al cor de molts catalans. Quin personatge tan nefast per la historia. Quina llàstima.


Joan Guasch: Navarro sembla la típica persona que busca fer-se perdonar per entrar com un vassall al cercle de les elits, però, a banda d'això, fa tota la impressió que busca que el procés cap a la independència fracassi per poder dir després allò de: "veieu? Jo ja us ho deia" i es pensa que la gent tornarà a creure en ell i el PSC-PSOE i les coses tornaran a ser com són ara i recuperaran el terreny que estan perdent. El que no veu, o no vol veure, és que, si el procés fracassa, les coses no tornaran a ser com són ara, sinó que tornaran a ser com als anys setanta, als temps preconstitucionals. I això és vàlid també per als que volen que s'aturi el moviment. Res no tornarà a ser com ara. O som independents i som capaços de crear un país nou, modern, avançat, o tornarem enrere, mooolt enrere. I, sincerament, jo no vull tornar a viure tot allò, de cap de les maneres, i no vull que els meus fills hagin de viure un retrocés social, moral i mental com el que representa l'Espanya unionista.


Eugeni Chafer: Be, jo crec que cadascú es van posant a  lloc a banda i banda de la linia. Però no cal patir, perquè aquesta foto dinamita el que quedava del PSC I en Navarro, des de la conferencia del Psoe,  corre tant de pressa cap als braços de Rubalcaba, que potser quan giri el cap només trobarà en Balmon... Ara ja només ens falta a quina banda es posa IC.

Mail Obert