No és raonable continuar demanant als palestins que esperen més

Avui Palestina demanarà a les Nacions Unides de ser reconeguda com a membre de l'organització de ple dret. Això no li assegura la independència real, però és evident que canviaria molt el tauler de joc entre Israel i Palestina. D'entrada, els palestins compten amb una majoria clara de vots de l'Assemblea General. De fet, 127 dels 193 estats membres de l'ONU ja reconeixen formalment l'existència de l'estat de Palestina i, per tant, la votació es guanyaria. Però això no serveix de res, perquè l'admissió de nous estats és responsabilitat del Consell de Seguretat, que ha d'estudiar la demanda.

I al Consell de Seguretat de l'ONU hi ha actualment els cinc membres permanents (els Estats Units, França, la Gran Bretanya, Rússia i la Xina) i deu membres rotatoris (Alemanya, Bòsnia, el Brasil, Colòmbia, Gabon, l'Índia, el Líban, Nigèria, Portugal i Sud-àfrica). Aquests quinze són els que decideixen, i Palestina necessita formalment nou vots favorables per a guanyar. Bòsnia, el Brasil, Gabon, l'Índia, el Líban, Nigèria, Rússia i la Xina ja reconeixen l'estat palestí. Són vuit vots que podrien ser nou, si França complia la paraula donada de Sarkozy de reconèixer l'estat de Palestina a l'ONU, si Israel no torna abans a les negociacions. La decisió francesa i segurament la de Portugal poden constituir el vot majoritari del Consell de Seguretat, que seria d'una transcendència històrica. Però aleshores aniríem de cara al conflicte perquè els Estats Units ja han anunciat que farien ús del dret de vet per impedir l'admissió de Palestina.

I això pot passar. I si passa això, serà una notícia terrible. Deixe a banda la discussió, important, de si té gaire sentit avui aquesta manera de governar l'ONU. Però ningú no dubta que, si s'arriba en aquesta situació, els Estats Units cometran un greu error i es complicarà de nou moltíssim la situació del Pròxim Orient.

Els Estats Units esperen que no calga el vet perquè Palestina no arribe als nou vots necessaris. Però, si el vet cal, les conseqüències seran tremendes, perquè automàticament es desqualificaran com a mitjancers entre Israel i Palestina. No poden oposar-se a la majoria de l'Assemblea General i a la majoria del Consell de Seguretat i pretendre que volen la solució del conflicte. Simplement, no seria creïble. A més, aquest gest tiraria per terra tots els esforços de Barak Obama i les esperances d'obrir un nou capítol en les relacions entre occident i el món musulmà. Fa un any Obama va prometre, en una visita al Caire, que Palestina seria un estat independent el setembre del 2011. No quadra això amb el vet.

La discussió fa dècades que està sobre la taula. Però és sabut que aquest problema solament té una solució, que és l'existència de dos estats que compartesquen Jerusalem com a capital. Dos estats que tinguen garantida la seguretat i la pau en el cas d'Israel i la viabilitat i el control real del seu territori en el cas de Palestina.

Aquest és el perfil que va emergir com una gran esperança de les converses d'Oslo del 1993, fa divuit anys. Aleshores es va marcar una primera fita de cinc anys en què els palestins no podien qüestionar si serien un estat o no. Fa tretze anys que es va passar aquesta ratlla, i tretze anys després som molt lluny encara de la formació d'un estat palestí reconegut per Israel -com era la idea subjacent del procés.

I no solament això. La política d'implantar nous assentaments israelians a Cisjordània i la delimitació del mur són obstacles cada vegada més grossos a l'existència d'un estat palestí. Ara fa just un any, el 25 de setembre, el primer ministre Netanyahu no va renovar la moratòria de deu mesos de no construir més assentaments, moratòria que Israel havia acceptat sota la pressió dels Estats Units i de la Unió Europea. I la construcció accelerada de nous assentaments, sobretot al voltant de Jerusalem no fa sinó impedir la continuïtat territorial dels palestins i fer inviable el seu propi estat. Com volem que reaccionen en vist això?

Als palestins, no els poden demanar que esperen més. Ni té gens de sentit posar-los condicions que no es poden posar a cap país, com ara que aquest partit no pot ser al govern o aquell altre no pot ser legal. O és que Israel acceptaria que la Unió Europea li dictàs quins partits poden ser legals i qui pot seure al govern? O Jordània, tindria Jordània el dret de posar condicions a la política interior israeliana, perquè hi ha partits israelians legals que defensen l'annexió d'una part del seu territori?

El dret de la seguretat de l'estat d'Israel no pot ser una barrera infranquejable al dret de Palestina de tenir el seu propi estat, ni una excusa per a frenar durant divuit anys el procés de pau. Especialment perquè la comunitat internacional no ha reconegut mai l'ocupació de Cisjordània i Gaza i perquè ara una àmplia majoria de la comunitat internacional accepta que aquests territoris són l'estat palestí. La comunitat internacional no hauria d'assistir impassible a la destrucció sistemàtica del projecte d'estat palestí que el govern d'Israel porta a terme amb la seua política d'ocupació.

Sobretot perquè l'ocupació israeliana només es podria justificar amb la pretensió que els palestins no tenen dret a la independència ni n'hi tindran mai. Aquesta és una posició legítima, és clar, però cal advertir que equivaldria a tornar a posar el rellotge fins abans del 1993 i, per tant, a destruir dècades de negociació. I això és un risc polític intolerable, no solament per a Israel o els Estats Units, sinó també per al món.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El dret de la seguretat de l'estat d'Israel no pot ser una barrera infranquejable al dret de Palestina de tenir el seu propi estat.