Quan Pujol abjura

Que el president Pujol és un obsés de la història europea és sabut de tothom. Per això, quan vaig sentir ahir que havia 'abjurat' la constitució espanyola, de seguida em vaig demanar per què havia triat aquella paraula. Ja ho sé que 'abjurar' té un significat jurídic, i fins i tot un sentit religiós concret, però en termes històrics i polítics l'Acta d'Abjuració ('Het Plakkaat van Verlatinge') és un terme que encara avui es refereix a la proclamació de la primera independència d'Espanya: la dels Països Baixos.

El 26 de juliol de 1581 els representants de les Províncies Unides, com es deien aleshores, van anul·lar la vinculació amb Espanya abjurant les lleis de Felip II amb la redacció d'una acta solemne. La rebel·lió no va fructificar, en un primer moment, per la dura repressió militar amb què fou contestada, però al cap de poc els neerlandesos van guanyar la independència i van tenir l'honor de ser els primers espanyols de deixar de ser-ho.

Llegir avui l'Acta (versió anglesa i neerlandesa) és un exercici interessant pels paral·lelismes que fa veure i que ahir les paraules de Pujol evocaven. De fet, llegir, encadenades, les declaracions d'independència de les nacions i dels estats que han deixat de ser espanyols de cap a cap de la història ajuda a aprendre'n molt, d'ells --dels espanyols vull dir. Perquè totes diuen que no volen el conflicte i que s'estimarien més d'evitar-lo, però totes acaben dient que viure amb Espanya és impossible i que, per tant, cal abjurar les lleis i les institucions que li són pròpies.

Que és, en definitiva, això que acaba de fer, significativament diria jo, Jordi Pujol.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Totes diuen que no volen el conflicte i que s'estimarien més d'evitar-lo, però totes acaben dient que viure amb Espanya és impossible i que, per tant, cal abjurar les lleis i les institucions que li són pròpies.