Dues cartes

1) Benvolguts diputats: no és gens justificada l'actuació dels manifestants que ahir provaren d'impedir que entràsseu a l'hemicicle. Però que no siga justificada, no vol dir que els seus arguments, o una bona part, no siguen justos.

Hi ha un corrent molt de fons, d'indignació sí, que s'expressa amb claredat des de fa temps. Sé que en sou conscients. I espere que entengueu que aquesta indignació és normal i respectable, perquè el comportament d'alguns no invalida, de cap manera, el sentiment de molts.

Les raons d'aquesta indignació són moltes i variades, però és evident que ara i ací es tradueixen en una crítica ferotge de la classe política, segurament perquè fa temps que n'esperem més, molt més, de vosaltres, i és debades. Fa temps que esperem que es propose una manera d'acabar aquest mal temps que vivim, que sofrim des de tants punts de vista. I no arriba.

Que la situació és dura, ho sabeu. Que hi ha molta gent patint, molta, també ho sabeu. Que hi ha una generació sencera condemnada, ho escriviu sovint vosaltres mateixos. Que la balança fiscal ens lliga de mans i peus, crec que ja no ho discuteix ningú. Què costa molt de veure que van passant els dies mentre tots ens anem enfonsant un poc més, ho hauríeu de saber. Que el nostre govern és inclement amb el país, m'agradaria que ho entenguésseu.

Perquè avui vivim pitjor que fa uns quants anys en tots els aspectes. Ens sentim acorralats i estupefactes veient com tots els diners necessaris corren a salvar bancs irresponsables mentre la carnisseria de la cantonada, l'escola de més amunt, qualsevol associació veuen retallats els diners mínims que necessiten, com els neguen els ajuts, com els creixen les dificultats i, encara molt pitjor, com els tracten des del govern de Catalunya amb una displicència i amb una duresa que jo no havia vist mai. En ma vida.

Evidentment que, d'això, el govern en té més responsabilitat –qui mana sempre en té més. Però la decepció política que molts sentim és conseqüència de no saber per on eixirem. És conseqüència de pensar sovint que us preocupen més els vostres afers privatius que no la possibilitat de canviar de debò el país i la gent. Ens demanem si hi ha, si ningú té, la capacitat d'il·lusionar, de suscitar un consens social que ens demostre que no hem de resignar-nos a veure com els poders econòmics minimitzen els nostres drets polítics i socials dient que així eixirem d'una crisi en què ells, precisament ells, ens han entaforat. Que no hem de resignar-nos a estar més temps atrapats en la teranyina d'odis que és l'Espanya supremacista d'avui.

Tot això que ara passa, vull pensar que, en definitiva, us és un desafiament. I m'agradaria que, al costat de la indignació natural que sentiu per l'agressió d'ahir, reflexionàsseu sobre què cal canviar perquè el parlament i la política catalana recuperen la credibilitat que molts ciutadans, no necessàriament ni solament aquests que us atacaven, reclamem.


i 2) Benvolguts indignats: no es pot ser crític i no acceptar les crítiques. Ahir no va haver-hi una provocació i prou, no va haver-hi quatre policies encoberts i prou. Els fets d'ahir ja eren anunciats des del moment que vau cometre la insensatesa de convocar la gent a impedir una votació del parlament, com si això fos legítim i normal, raonable. En política, i en la vida en general, d'allò que fan els altres, no pots sentir-te'n gaire responsable, però d'allò que fas tu, tu n'ets l'únic responsable. I no pots fer una crida com aquesta i després, vist què ha passat, desentendre-te'n i dedicar-te a cercar culpables, quan ja veus que el veïnat no entén què has fet.

Que hi ha qui se n'aprofita? És clar que sí; doncs, què us pensàveu? Precisament perquè la indignació fa mal i hi ha raons sobrades per a indignar-se, hi ha qui se n'ha aprofitat, com si això fos un nou cas Scala, quaranta anys després. I ja podeu engegar la màquina de la retòrica tant com vulgueu. Ja podeu anar denunciant fantasmes imaginaris i anar acusant tot el planeta. Per més fort que crideu, la vostra veu no sonarà més clara avui. Per més que ens denuncieu a tots, del més pròxim al més allunyat, dels qui us hem respectat i seguit als qui us han atacat des de la primera vesprada, la vostra soledat d'avui no serà menor.

Netejar això d'ahir demanarà temps. Però per això mateix és avui que cal dir que res no impedeix d'arreplegar els plats trencats i de persistir en la denúncia, en la proposta, en la feina de cercar alternatives a aquest desastre que ens envolta. Ho haurem de fer amb molta menys credibilitat i amb moltes menys simpaties, segurament, però amb la mateixa raó que la indignació tenia despús-ahir.

Perquè, de raons per a criticar els governs, els parlaments, els mitjans, però sobretot l'entramat financer internacional, ens en sobren a tots. No solament a vosaltres. Però, ho torne a dir, no es pot ser crític i no acceptar les crítiques. Ni es pot relegar una veu quan no agrada allò que diu. S'han fet coses excepcionals en aquesta acampada; i se n'han fet de molt malament. Sense analitzar això, sense mirar-ho de cara, serà difícil de recuperar la credibilitat

PD. És possible que els interessos dels qui mouen en aquestes acampades alguns fils tan invisibles com sòlids hagen fet difícil que tot això tinga el sentit que hauria de tenir. Si el peix ha de nadar en l'aigua, no pots deixar-lo en la piscina dels taurons. I atacant el Parlament de Catalunya algun dels vostres dirigents, de llarga trajectòria supremacista espanyola, segurament que també volia atacar-nos com a societat. Des de dins.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Precisament perquè la indignació fa mal i hi ha raons sobrades per a indignar-se, hi ha qui se n'ha aprofitat, com si això fos un nou cas Scala.