El rei del PPSOE

El regnat de Felipe comença coix. La llei que li permetrà el relleu l'aprovaran bàsicament PP i PSOE, solament amb el suport d'UPyD i alguns partits menors. El grup parlamentari d'Esquerra Unida i Iniciativa hi votarà en contra, com també els nacionalistes d'esquerres, ERC, Compromís, BNG... La sorpresa, significativa, és que CiU i PNB s'abstindran. Una posició que ha irritat Rajoy sobre manera.

No perquè hi haja cap perill. Tenen prop del 90% dels vots i els en sobren. Però la qüestió no és de xifres, sinó de legitimitat. Felipe arribarà al tron amb una feblesa política notable ja d'entrada, diguen què diguen les xifres. Quedarà marcat com l'opció del PPSOE, i no com l'àrbitre que voldria ser.

El 15-M va posar en circulació aquesta aplec de sigles i cal convenir que n'és probablement l'herència més assentada. L'expressió 'PPSOE' ha arrelat i apareix com a element referencial, com a eslògan, identificador d'una mena de règim que bona part de la societat considera vell i gens adaptat als temps que corren. Unir el jove --per edat-- monarca amb el decrèpit PPPSOE és fer-li un molt mal favor. I això suposant que Rubalcaba puga controlar els seus i que no s'escape de sorpresa algun diputat socialista no tan decidit a ser condescendent.

És obvi que l'adhesió de CiU i PNB hauria suavitzat molt la imatge, i hauria definit la incomoditat envers la monàrquica com una cosa només dels 'radicals d'esquerra'. Per això el gest dels dos grups parlamentaris, ni que siga amb la forma suau d'abstenció, és tan important. I pot valer tant en el futur.

L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si també voleu ajudar-nos aneu a aquesta pàgina.)

Robert Mora:

'L'accés al tron de Joan Carles es produeixen una situació on l'element important no era monarquia república sinó democràcia dictadura, en un moment de profund descrèdit i desprestigi del sistema polític espanyol i en un moment on Joan Carles va poder sintonitzar ni que fos epidèmicament amb a modernitat tant europea com la que es respirava en les forces antifranquistes.

La seua gran proesa va ser no ficar la pota i apostar el que qualssevol amb dos dits de front hagués apostat: un règim homologable davant de la resta del món civilitzat.

A partir d'ací va comença a balafiar l'únic cabdal que tenia, el seu més que qüestionable paper amb el 23F i fer de matalàs entre la modernitat i la barbàrie franquista.

I amb açò ha anat tirant. El seu regnat ha estat amerat d'eixe esperit constituent que ens va permetre sortir d'un règim barbar i cutre. Va tenir una sort immerescuda, atès que des del PC fins la dreta sociològicament franquista va legitimar el seu regnat.

I l'ha balafiat fins l'últim bri de legitimitat, i ha deixat passar oportunitats magnífiques per assegurar-se el lloc de treball i la continuïtat de la empresa familiar. L'última i més important va ser el Pla Ibarretxe on va poder iniciar un model semblant al de la monarquia holandesa o britànica.

El seu fill Felip arribarà al tron amb l'únic suport dels dos grans i vells partits espanyols sota sospita i escolans . La modernitat habita en altres nínxols polítics als que ni te accés, i dels que ha aprés a desconfiar profundament.

Els seu esquema mental ha estat troquelat per l'espanyolitat més tronada.

Joan Carles va tenir sort històrica i va arribar cavalcant sobre una onada de canvi i modernitat. Felip arribarà recolzat per unes forces polítiques que ja es veuen com quelcom a enviar al femer de la història quan abans millor i enfrontat al repte polític més gran que ha patit Espanya des de 1898: La independència de Catalunya.

Jaume Vall:

Una altra mostra que la transició espanyola ha acabat.Una nova generació de votants i quadres en els partits són menys dependents.  Els ciutadans europeus que volem ser ja no es conformen amb el 'sentit-del-deure-per-afavorir-la-estabilitat institucional'. Com a concepte per dignificar la política pot estar bé, però no si això significa tapar la transparència i la llibertat d'un poble.Com a derivada a can CiU, seria fantàstic saber si en Duran i Lleida n'està a favor, o només s'ho ha hagut d'empassar, amb un rictus que faria les delícies dels guionistes de 'Polonia'.

Josep Usó:

Ho té molt difícil, el nou rei. Perquè tota la "legitimitat" que li atorguen els "altaveus mediàtics" queda encara més en evidència si es compara la composició del Parlament que el votarà i la extrapolació dels resultats electorals de només tres setmanes i escaig abans de la proclamació.
Començarà dèbil i sense temps per maniobrar. A més, a Catalunya té un problema de base. Oferisca el que oferisca, per als catalans, és millor no negociar res que considerar qualsevol proposició que ell puga plantejar. Però és que han esperat massa temps per moure fitxa. La resposta elegant i ràpida de Mas, indicant que si els catalans se'n van, aleshores no té sentit opinar sobre el monarca del paìs veí, ja els deixa molt en evidència, abans del 18 de juny. I saber que no el votarà ningú, fora del PPSOE i UPiD, significa que només el votarà el moll de l'os del sistema. Ningú més. Ningú més enllà del pur i dur Madrid de sempre. Ni tan sols el PNB.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

És obvi que l'adhesió de CiU i PNB hauria suavitzat molt la imatge, i hauria definit la incomoditat envers la monàrquica com una cosa només dels 'radicals d'esquerra'.