Cent dies de govern, mig any de país

El segon govern d'Artur Mas ja té cent dies. És un govern que ha anat complint allò que havia promès sobre la dita transició nacional, però que encara sembla estabornit per un resultat electoral que no s'esperava i que es troba atrapat en un dia a dia horrorós, de penúries financeres i retallades sens fi. Una situació desagradable, que encoratja els qui no volen que Catalunya avance en el procés d'independència, convençuts que frenant el govern ho aturen tot. Corren massa.

Perquè cal deixar clar que l'aprovació d'un pressupost o un imaginat pacte amb Madrid per al finançament no són de cap manera obstacles de prou talla per a l'ambició, el volum i la consistència del procés sobiranista català. Són dificultats reals que aquells que les urnes van posar al capdavant del país simplement han de superar. Però no són res més que això. Qui crega que el procés cap a la independència quedarà aturat si no s’aprova un pressupost o si es barallen dues faccions és que no ha entès res de tot això que ha passat en aquest país els darrers anys.

Això que vivim sobretot és un revolta democràtica impulsada clarament per la ciutadania. Des de baix. Impulsada per una ciutadania madura i rigorosa que sap perfectament que a l’Europa del segle XXI és als polítics que correspon de trobar els camins que fan possibles i realitzables els projectes col·lectius. Per una ciutadania que, com que sap això, no es neguiteja amb el primer entrebanc. Per una ciutadania que ha après molt de la seua força, del seu apoderament, de la seua capacitat demostrada de moure el debat a terrenys on ningú no el situava abans.

I jo no tinc ni una sola raó per a pensar que aquesta ciutadania, que aquest país, no es manté allà on era fa mig any. L’Onze de Setembre ni s’ha desinflat ni es veu en l’horitzó pròxim com el podria desinflar ningú. Preocupa, això és evident, de quina manera trobarà el camí adequat el Parlament de Catalunya i el govern. I preocupa, molt, que això s’allargue, que s’allargue una situació agònica i duríssima que sofrim tots i que no es mereix ningú. I ja està: la preocupació només és preocupació. Momentània, circumstancial, concreta. No invalida el projecte.

Ho diré d’una altra manera: quan s’escriga el capítol de com va anar tot plegat la discussió sobre el pressupost o els dinars a la Moncloa no arribaran a ser ni tan sols notes a peu de pàgina. No ens confonguem tampoc ara...

[Al llibre 'A un pam de la independència' (RBA) trobareu un recull dels editorials més importants que he escrit a VilaWeb els darrers cinc anys, el relat de com hi hem arribat i una proposta d'organització del futur estat. El podeu comprar a la Botiga de VilaWeb, amb descompte per als membres de +VilaWeb. I si ho voleu no tinc cap inconvenient, ben al contrari, a dedicar-vos-el...]

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Qui crega que el procés cap a la independència quedarà aturat si no s'aproven uns pressupostos o si es barallen dues faccions és que no ha entès res d'això que ha passat en aquest país els darrers anys.