Una xiqueta que és un país

Els fets són coneguts: d'una manera totalment arbitrària i injustificada la policia espanyola va detenir i interrogar la filla del Síndic de Compromís, una menor d'edat. I la mateixa policia va filtrar a l'entorn de l'alcaldessa informacions falses per tal que el PP i la seua pudenta claca mediàtica pogueren vomitar tot seguit l'odi que senten i insultar a plaer la xiqueta i els seus pares, ciutadans honorables tots tres.

Els uniformats i els seus caps polítics han hagut de violar tot un seguit de lleis perquè això haja pogut passar, i espere que les denúncies presentades contra ells així ho ratifiquen i els culpables paguen pel mal que han fet. Ho espere, però he de dir que no hi confie gens –potser perquè encara és fresc el record del lamentable espectacle judicial al voltant de Francisco Camps.

Al País Valencià fa dècades que les lleis de la democràcia més elementals són per a una bona part de la població una simple fantasia. Això, ho sabem de sobres tots els qui en patim, i també els qui ho callen. Els fets que motiven aquest text en són una prova més. Una prova especialment estremidora, això sí, perquè afecta el màxim representant institucional del tercer partit polític del país i perquè em tem molt que fent això que han fet, els uniformats i els qui no porten l'uniforme ens han volgut amenaçar, una vegada més, a tots. Si, un home públic, diputat electe, el poden fer passar per això, per on no farien passar els altres?

Durant dècades ells –per dir-ho a la manera de Joan Fuster– han amenaçat i manipulat impunement, han agredit i fet callar, han posat bombes que ningú mai no ha investigat i, en canvi, han perseguit pintades com si els colors mataren. Els mateixos que han pretès dir durant anys i panys qui és valencià i qui no. Els mateixos que ens han arrabassat gent noble, el doctor Sanchis Guarner o Guillem Agulló, per dir dos noms ben diferents i tan iguals alhora.

Però, desconcertats, ara comencen a adonar-se'n que ni així, que ni amb tantes facilitats no han pogut atuir-nos. No han pogut impedir que el país dels valencians renasca i continue reivindicant-se. I no han pogut continuar amagant la seua bacanal de censura, d'hipocresia i de corrupció mentre veuen, alarmats i carregats de nervis, com l'enemic de la indecència, aquell qui consideraven derrotat, torna a encarnar-se en una nova generació, en els mateixos carrers, en les mateixes ciutats.

El règim trontolla i deu ser per això que perd els nervis i que traspassa uns límits que cap europeu ni gosaria imaginar-se que es poguessen traspassar en una democràcia. Sense adonar-se, emperò, que al darrere d'aquella xiqueta, d'una xiqueta que avui és un país sencer, som molts els ciutadans que ens hem posat dempeus.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El règim trontolla i deu ser per això que perd els nervis i que traspassa uns límits que cap europeu ni gosaria imaginar-se que es poguessen traspassar en una democràcia.