Opinió
-
Que trobem l'eixida; les eixides
Vicent Partal
01.01.2012
-
Un any extraordinari
Vicent Partal
30.12.2011
-
Bauzá aplica ordres
Vicent Partal
29.12.2011
-
Si el tren es diu democràcia...
Vicent Partal
28.12.2011
-
Monàrquics
Vicent Partal
27.12.2011
-
Tancament i rebel·lió
Vicent Partal
23.12.2011
-
Algunes perles del govern Rajoy
Vicent Partal
22.12.2011
-
La regió contra el país
Vicent Partal
21.12.2011
-
A Rajoy, no li cal ni respondre
Vicent Partal
20.12.2011
-
Algunes coses que sabem
Vicent Partal
19.12.2011
-
Traspassar-nos el deute
Vicent Partal
16.12.2011
-
Al final hi ha una persona
Vicent Partal
14.12.2011
-
Això va bé
Vicent Partal
13.12.2011
Vicent Partal
04.04.2011
Ho paguen els socialistes...
'Guanyarà Demòcrates per poc', assegurava tothom a Andorra fins ahir. Ningú no discutia que el centre-dreta tenia un cert avantatge, però no vaig sentir ningú que digués que el Partit Socialdemòcrata rebria un colp tan fort: caure de catorze consellers a sis i perdre en totes les parròquies, incloent-hi la d'Andorra la Vella. Després del cas de Mas i Montilla és legítim de demanar-se si no és aquest un signe del temps.
Cert que no és transferible pertot arreu un estat d'ànim contrari als socialistes. Al nord, la setmana passada els socialistes van guanyar amb comoditat les eleccions cantonals però no podem perdre de vista que el sistema electoral francès és de dues tandes i que, en la segona, en sis cantons de setze els socialistes es contraposaven a candidats del Font Nacional, i que, per tant, van tenir el suport de molts demòcrates de dreta.
En tot cas, els resultats de Catalunya Nord sembla que són, ara com ara, l'excepció, si considerem els resultats generals de les eleccions fetes fins ara i les enquestes de les que vindran. En les eleccions al Parlament de Catalunya els socialistes van obtenir els resultats més baixos de la història, com a Andorra, si bé cal matisar que a Andorra els Demòcrates han sabut obrir-se a un espai ideològic més ample. I ningú no dubta que també seran els resultats més baixos de la història els que els socialistes obtindran al País Valencià. A les Illes potser serà diferent; en canvi, els socialistes també poden perdre alguns dels principals ajuntaments, començant pel de Barcelona.
Fora del país, a la resta de la Unió el panorama no és gaire millor. Fins i tot es dóna el cas que allà on la dreta perd després de dècades de majoria absoluta, a Baden-Württemberg per exemple, formacions com els Verds poden relegar els socialistes al tercer lloc.
Quin sentit té tot plegat?
Una possible explicació fóra que en època de crisi i de dificultat econòmica la gent s'estima més la dreta. Em costa entendre-ho, però puc acceptar-ho, encara que l'explicació no em sembla prou satisfactòria. Crec que els ciutadans, a més a més, els fan pagar, inconscientment, que hagen estat el pal de paller de la nostra societat, tots aquests darrers trenta anys o quaranta.
Al nostre país, i al conjunt de la Unió Europea, els socialistes han estat fins ara la força més gran i més potent. La de discurs més cohesionat. La més visible com una sola realitat. La dreta, especialment a Europa, apareix dividida, pel cap baix, en dos grans blocs, liberal i conservador, amb matisos locals diversos. Els socialistes han estat, en canvi, un moviment ferri, massís, cohesionat. I la societat que tenim és, en molt bona part, fruit de la seua política.
Per això, ara que no ens agrada açò que veiem, els castiguem, especialment a ells. No solament per la crisi, sinó pels excessos, vergonyes, abusos i complaences que la crisi ha destapat. Que els banquers i abusadors que l'han portada no eren socialistes? No, en la majoria de casos, no. Però no dic pas que això siga just o injust. Únicament dic que, com que han estat els principals artífexs del món en què vivim, em sembla que ells pagaran ara, políticament, els plats trencats. Que ja els paguen, vaja.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015