Opinió
-
Si més no, serem dos
Vicent Partal
10.02.2012
-
El règim
Vicent Partal
08.02.2012
-
Antoni Tàpies: un exemple monumental
Vicent Partal
07.02.2012
-
Per sort Alemanya no és Espanya
Vicent Partal
06.02.2012
-
Chacon: ara l'alcaldia d'Olula del Rio?
Vicent Partal
04.02.2012
-
El rellotge de Mas potser no va a l'hora
Vicent Partal
02.02.2012
-
Diu Krugman que l'economia europea s'enfonsa
Vicent Partal
01.02.2012
-
Què, parlem dels óssos panda?
Vicent Partal
31.01.2012
-
Independents o frustrats
Vicent Partal
30.01.2012
-
La batalla contra Spanair
Vicent Partal
27.01.2012
-
De la sedició caqui a la sedició negra
Vicent Partal
27.01.2012
-
Això no es pot acatar
Vicent Partal
25.01.2012
-
Ah!, i diuen mentides
Vicent Partal
25.01.2012
Vicent Partal
06.05.2012
Una nit que pot canviar Europa
Els resultats de les eleccions franceses i gregues (o fins i tot de les eleccions del land de Schleswig-Holstein) dibuixen un panorama nou a Europa. Aquesta és una nit de canvi. D’un canvi difús, estrany, contradictori en alguns casos, però també rotund. A França i a Grècia els electors han dit que ja n’hi havia prou d'una política d’austeritat que, com més va, més posa els ciutadans europeus contra la paret. I han avisat que, si els polítics tradicionals no entenien el missatge, el preu que pagarien seria molt alt.
A França és on hi havia en joc el principal canvi de la nit. Fins i tot si, al darrer moment, hagués guanyat Sarkozy, vist com havia anat la campanya, França ja no hauria pogut continuar essent l’aliat total de la política de Merkel. Sarkozy mateix s’ha vist obligat a moderar el to del seu discurs sobre austeritat, rigor i retallades. Ara, com que el guanyador és Hollande, hem d’esperar que aquest nou rumb s’expresse encara amb més claredat.
No és que Hollande i el partit socialista representen un canvi radical, però el nou president francès trenca l’aliança de ferro entre Alemanya i França, una aliança que ha imposat sense misericòrdia una línia econòmica a la Unió que paralitza l’economia europea. Hollande ha posat l’èmfasi, durant la campanya, en el creixement, en un cert estil keynesià, a la manera d’Obama, que, per comptes d’enfonsar la gent en una espiral de retallades, estimule la reactivació de l’economia aprofitant la palanca de l’estat i les inversions estatals.
Ara, el cop francès ve acompanyat d’una autèntica revolta electoral en el punt més crític de la Unió: Grècia. Això que ha passat a Grècia s'ho miraran amb lupa polítics de tots els colors de tot Europa. Els dos partits tradicionals, que han regit Grècia des de la Segona Guerra Mundial, no arribaran probablement ni a poder formar govern, tan dolents han estat els resultats. Junts tenien en les eleccions de fa tres anys el 77 per cent dels vots. Ahir van aconseguir només el 35.
I en el buid que tots dos deixen, emergeixen tot de forces polítiques, d’extrema dreta i d’extrema esquerra. Amb algun resultat excepcional: el Partit Socialista, que havia guanyat les eleccions anteriors, passa a tercera força, superat per una nova esquerra contrària als pactes de rescat amb Europa. I els nazis entren al parlament amb un discurs xenòfob que fa por. Són les conseqüències, clares, d’aquelles jornades, tan tenses, en què la disciplina de partit i l’obediència a Europa van imposar-se al parlament grec per damunt de la voluntat dels votants grecs. Un avís seriós.
Un avís que a Alemanya té una petita concreció també. Ahir la coalició de Merkel va guanyar a Schleswig-Holstein, però no podrà formar-hi majoria. I la sorpresa ha estat que, per tercera vegada consecutiva en les eleccions regionals, el Partit Pirata ha reeixit a superar la barrera electoral del cinc per cent i no solament seurà al parlament, ans decidirà el pròxim govern. Perquè socialdemòcrates i verds tampoc no tenen prou vots sense els Pirates.
Tot això sense oblidar que a França el debat es fa entre dos partits tradicionals, bàsicament perquè el vot per sistema majoritari a dues tandes, no deixa gaires espais. Però ja caldrà que seguim, amb molta atenció, que passarà a les legislatives on el joc no és, obligatòriament, entre dos.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015