Opinió

 

<69/169>

Vicent Partal

29.03.2012

Així no podem continuar

La nostra societat no es mereix l'angoixa amb què vivim. No podem assistir impassibles a la destrucció sistemàtica del nostre model de vida, disfressada de càstig a una disbauxa en què vam caure, també nosaltres, però que, al cap i a la fi, responia, sobretot, a l'ambició i a la cobdícia d'altri. I a una planificació feta precisament per a maximitzar els seus beneficis. Així no podem continuar.


És cert que hem fet malament moltes coses i que hem estirat més el braç que la màniga. És cert que vam oblidar principis bàsics que al nostre país havien estat transmesos de generació en generació. Però no poden obligar-nos a pagar per això com si nosaltres, tu i jo, fórem els únics i grans culpables, la causa, de la crisi. Així no podem continuar.


És indecent de carregar-nos, a nosaltres, les dificultats més òbvies, mentre tot són facilitats precisament per als qui tenen la major part de culpa. Que algú m'explique per quina raó no es pot rescatar l'escola de la Júlia, la perruqueria de Ximo o l'hospital del Biel, mentre que tots els diners dels nostres impostos els aboquen a mans plenes, sense exigències socials i amb tota mena de facilitats, a bancs i caixes. Així no podem continuar.


La feina és un privilegi perquè ens fa allò que som. Sense feina la gent perd una dimensió bàsica del que és i per això la feina, com a concepte social, també és un dret. Som una societat malalta, quan un de cada quatre de nosaltres no té feina. Som un país podrit, quan els nostres xiquets no tenen ni l'esperança de tenir-ne. Som una misèria quan entre nosaltres creix la pobresa i les famílies, els nostres veïns concrets, es veuen obligades a retallar no gustos i capricis sinó alimentació o habitatge. Així no podem continuar.


Però no tan sols hi ha en joc el nostre benestar material, no ens enganyem. Hi ha la decència col·lectiva, i sobretot la moralitat. Com podem acceptar que lladres de guant blanc vegen lliures pel carrer i que els responsables del fet que això siga així pretenguen al mateix temps donar-nos lliçons? Així no podem continuar.


No hi ha país, si no hi ha persones que hi viuen i creixen, que hi treballen i somnien. La pàtria no és solament un horitzó, també és un refugi. I no podem acceptar que la nació es tese fins a gairebé trencar-se mentre tots sabem que hi ha responsables d'això, gent que mirava a un altre costat quan havia de vetllar per tots, gent toixa en algun cas, però deshonesta en molts altres. Gent culpable de traïció. De trair-nos, a nosaltres, els ciutadans que els vam confiar la responsabilitat de regir la cosa pública. Així no podem continuar.


Fa quatre anys que vivim una crisi que cada dia és pitjor. Perquè la política que ens imposen, als europeus, simplement no funciona. És un error continuar insistint en l'austeritat i no en el creixement. És una estupidesa continuar sacrificant la societat en l'altar de les finances. És un crim aclucar els ulls al dolor de la gent. Nosaltres que fórem capaços de construir una Europa unida deixant enrere dos-cents anys de les pitjors guerres de la història, nosaltres que hem abolit les fronteres, nosaltres que hem assentat la democràcia des de Lisboa a Tallin, nosaltres ens hem de sotmetre ara i oblidar els nostres somnis després d'haver fet possible que passaren coses molt més difícils? Així no podem continuar.


La democràcia no admet ficcions ni trampes. El parlament no pot sotmetre's a un consell d'administració, ni el govern ser humiliat per una tribu de 'brokers'. La primacia de la política sobre l'economia és una de les garanties amb què ens hem dotat a base de suor i llàgrimes. I ara no podem renunciar-hi simplement perquè el mercat s'ha fet mundial i no controlem aquest mecanisme o aquell. Els nostres polítics tenen l'obligació d'imaginar un futur ide fer-lo possible, o el pacte social que féu nàixer la democràcia moderna es trencarà. I això no ho podem consentir.


Tenim un combat a fer, urgent, per la raó. I deixar de restar acovardits i acomplexats és el primer pas. Imprescindible.

Mail Obert