Per què hauria de dimitir Felip Puig?

La independència no és un canvi màgic que ho farà tot diferent d'avui per demà. La independència és un procés. La redacció de la nova constitució, evidentment, condicionarà completament el país del futur, però les pràctiques del passat tendiran a arrossegar-se. Passar-ho per alt seria il·lús. Per això pense que, ara que hi som tan a tocar, fóra bo que algunes de les coses que més critiquem ja canviassen, sense esperar a la república. Com una garantia del compromís dels partits a construir efectivament un país millor.

Això ve a tomb del cas Esther Quintana. Una dona perd un ull en un atac dels mossos d'esquadra i el comportament de la conselleria no pot ser més criticable. Van negar-ho, fins i tot van criminalitzar la víctima i van ser incapaços de detectar que els seus subordinats els enganyaven. En un país normal, que la policia enganye els seus responsables polítics, com va passar, és motiu de destitucions fulminants. Però en un país normal, també, si un ministre arriba a dir --com va dir Puig-- que a aquella dona l'han lesionada els manifestants, tan bon punt es demostra que és fals plega. I no plega pas per ell, sinó per la institució. Per a preservar la confiança dels ciutadans en la seua policia, en el seu govern i en el seu estat. Tothom pot equivocar-se, açò és comprensible, però les equivocacions, totes, tenen un preu.

Un preu que ha de ser just i proporcional al dany que s'ha fet. I, en aquest cas, cal remarcar que hi ha un dany col·lectiu que s'afegeix clarament al dany personal i irreparable infligit a Esther Quintana. Perquè hom va intentar enganyar la ciutadania. És cert que va haver-hi dimissions i destitucions entre els culpables materials dels fets. Tard, però n'hi hagué. Però no ha dimitit el cap de la policia, malgrat que va dir que plegaria si es demostrava que la ferida era dels mossos. I hi ha un conseller, Felip Puig, que acumula una notable responsabilitat en el cas i que jo crec que hauria de fer un gest polític.

L'arribada de Puig a Interior va ser marcada per una política de suport incondicional als seus policies, que volia ser un contrast amb el govern tripartit. Evidentment, és una opció legítima, però no se'n poden eludir les conseqüències ara, quan un jutge ha deixat totalment clar allò que molts vam entendre des del primer moment: que un dels seus policies va traure un ull a una ciutadana, de manera irresponsable i criminal. El preu que el conseller hauria de pagar és el preu de no haver dirigit com calia la seua gent, que el va enganyar; però també el preu de no haver dubtat ni un sol segon en favor de la ciutadana afectada. La prioritat d'un conseller d'Interior no és el benestar dels seus policies sinó el benestar de la població.

Malgrat tot, el president Mas va considerar que Puig havia de continuar essent conseller, si bé no a Interior. Podia haver optat per deixar-lo fora del govern i, així, hauria limitat la seua responsabilitat avui. Però no ho va fer i d'aquesta manera la va arrossegar, aquesta responsabilitat. Així que per a mi, el fet important del cas Quintana és veure si Convergència i Unió aprofita l'oportunitat per a demostrar-nos que té el nou país al cap i que ha entès que la independència no serà sols un canvi de bandera, deixant intactes tots els vicis previs. Com ara no dimitir mai i esquivar les responsabilitats polítiques.

CiU demana constantment a tothom que posem la defensa del nou país per damunt de les nostres opcions personals, i que sacrifiquem qualsevol polèmica que no siga fonamental i indispensable per a arribar a la independència. Ja hi estic d'acord: ara toca això. Però a ells també els toca de fer-ho. I per aquesta raó veig necessari un gest polític contundent que tanque d'una manera decent i definitiva un episodi que ja ha fet massa mal.

L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si també voleu ajudar-nos aneu a aquesta pàgina.)

Pere Jordi Junqué: La dimissió d’un ministre o un conseller és un gest que representa que els responsables polítics demanen disculpes a la població per allò que es va fer malament, que s’avergonyeixen (encara que sigui per vergonya de tercers) de que certs fets han arribat a passar en la seva administració. El primer deure d’un ministre és de servir i protegir a la població, que aquesta funció primària hagi fallat de manera aparatosa és el que està a l’origen d’una dimissió, si estan directament o no implicats en les disfuncions és un altre història. Vegem, la dimissió s’hauria de veure com  l’altre cara de la moneda dels premis a la bona gestió. Quantes vegades els polítics es posen les medalles gràcies a la bona feina feta per la administració. Bé, si això és fins un a cert punt  acceptable, també ho és que quan les coses surten malament també se’n facin responsables,  i si  els problemes són d’envergadura aleshores dimiteixin.  Fins aquí és una qüestió d’ètica i en aquesta coses cada persona ha de saber per ell mateix el que ha de fer, segurament que la frontera entre el moment que s’ha dimitir o no es sempre diàfana .  Diré però que cal sentit de la responsabilitat i valentia prendre una decisió com aquesta.

En cas de la  Esther Quintana  totes aquestes oportunitats ja han passat. Ja fa temps que no podem parlar de sentit d’ètica i responsabilitat, de valentia i vergonya pels fets.  Podríem citar per a cadascuna d’aquestes paraules el seu pitjor antònim.

 Però, si a més a més tenen responsabilitats directes en fets pervinguts al darrer grau d’abaixament, com és el de permetre de criminalitzar a una víctima innocent, sense controlar que hi havia proves fefaents, aleshores la dimissió hauria de ser immediata. Ara ja no es tracta d’una decisió personal però d’una obligació. I si aquest conseller no defensa el seu honor amb la dimissió aleshores tacarà a aquells que estan més amunt que ell, el cap del govern i els responsables últims del seu partit pel fet de consentir-ho.

Aquest últims tenen el dret d’evitar que això arribi fent-lo dimitir o retirant-lo, i quan més ràpid ho facin millor per tots. I si aquests tampoc ho fan, la premsa i l’opinió pública ho hauran d’exigir. I ara ja hem començat. S’han d’acabar amb aquestes males  pràctiques.

Mutatis mutandis el mateix s’aplica pel cap de policia que va dir que dimitiria.

Pep Agulló: Completament d’acord. En el tema policial, sembla que els poders autonòmics han agafat el tarannà de l’amo. Com llegia en un diari, l’espanyolisme s’ha caracteritzat per la cultura de la violència, l’imperialisme, la destrucció cultural, el militarisme, judicis sumaríssims, afusellaments, tortures, etc…Als responsables d’interior dels governs espanyols no els cal pas dimitir perquè l’autoritarisme, la prepotència, el menysteniment cap als ciutadans també formen part dels seus valors. Ells responen només davant l’Estat que els aixopluga. Fóra bo, doncs, que Catalunya es desmarqués, també en aquest camp, i apliqués la transparència a l’hora d’investigar l’actuació del mossos, i en el cas de la brutal agressió del cas Quintana, assumint-ne la responsabilitat de les mentides, i que Felip Puig dimitís per salut democràtica, per assenyalar el camí d’un nou Estat que volem diferent, però també per desmentir aquells unionistes que atien allò de què a Catalunya independent tot seguirà igual.

Albert Pinyol: El conseller Puig i el seu subordinat Manel Prats, haurien de presentar la seva dimissió irrevocable. Per dignitat pròpia. I per preservar la (poca) confiança que ens queda en les institucions del país.

Josep Usó: En un país democràtic, si un polític menteix i se l'enxampa, dimiteix immediatament. Però el nostre és un país que presumeix de democràcia, però que també vol pressumir de les seues arrels catòliques. I aquells, els catòlics, tenen una solució màgica. El penediment. Demanen perdó i amb això ja ho tenen tot pagat.
Malauradament, ni amb el perdó ni amb tots els mitjans tècnics a l'abast, se li pot retornar l'ull, a Esther Quintana. Ni recollir tot el fem que s'ha escampat per tractar d'ocultar l'inocultable.
Felip Puig hauria d'haver dimitit ja. I endur-se per davant tota la cadena de comandament dels mossos implicats. Això seria el que s'hauria d'haver fet.
Segurament, acabarà dimitint, però el dany a la institució ja estarà fet. Flac favor, per la Generalitat i per ell mateix. 
Però està clar. Son massa anys, vivint a un país on gairebé tot "és normal". Segurament, caldrà marxar. Per salut.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

En un país normal, si un ministre arriba a dir que a aquella dona l'han lesionada els manifestants, tan bon punt es demostra que és fals plega.